Llibreta d'apunts

2010-10-06T16:24:00.000+02:00

Si més no de moment...

Ja tenim data

2010-09-08T23:30:00.000+02:00

Ahir finalment es va anunciar que el proper dia 28 de novembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Coincideixo en pensar que seran molt importants per al nostre país perquè per primera vegada l'independentisme tindrà l'oportunitat de fer realitat el seu gran i llunyà somni.

Particularment tinc molt clar que per primera vegada no votaré ERC. Entenc que durant vuit anys ha tingut l'oportunitat de demostrar quin era el seu projecte polític i m'ha quedat molt clar que passa més per mantenir una bona butaca que no pas per treballar per la independència. Ara els caps d'ERC s'omplen la boca de pedigrí independentista, com si el fet de tenir molta antiguitat com a formació els fes automàticament millor que els altres, i de referèndums sobiranistes quan saben, i al País Basc ha quedat ben palès, que l'estat espanyol mai ho permetrà i ha creat les lleis necessàries per evitar-ho.

Aquest cop el meu vot anirà a Solidaritat o Reagrupament, però encara no tinc clar quina opció triaré. És una llàstima que les dues formacions no s'hagin pogut posar d'acord per a presentar una única candidatura tot i que entenc les seves legítimes raons. En qualsevol cas crec que és un gran encert haver acordat un pacte de no agressió i fer causa comuna a favor de l'independentisme. La campanya serà prou dura i altra feina tindrem que perdre el temps barallant-nos entre nosaltres perquè no ens enganyem, els grans mitjans ignoraran aquestes dues formacions i internet jugarà un paper cabdal en la difusió de les seves propostes. En aquest sentit penso que tots hem de posar el nostre granet de sorra ajudant a fer córrer les informacions que se'ns facin arribar. De moment les enquestes diuen que Reagrupament està molt a prop d'entrar al Parlament, mentre que Solidaritat té més camí per recórrer. Serà qüestió de temps.

No us penseu però que sóc un il·lús. La independència del nostre país sé que és lluny però, alhora, també penso que és més a prop del que alguns ens volen fer creure. Perquè imagineu per un moment que ens ho creiem i som capaços de sumar totes les ànimes independentistes del nostre país...

Una sortida a Montserrat

2010-08-23T07:00:00.002+02:00

Feia anys que no pujava a Montserrat segurament perquè el motiu principal de la visita no m'interessa gens ni mica. Tot i això l'altre dia ens vam decidir i vaig quedar força sorprès del gran canvi que s'ha produït amb el cremallera i els funiculars. Recordo de petit que havíem de deixar el cotxe aparcat a la carretera i fer una bona caminada fins al monestir, en un ambient de caos que atabalava molt. Ara mateix això fa riure perquè amb els nous mitjans de transport s'ha guanyat en comoditat i en qualitat.

Es fa estrany al nostre país que a l'hora d'utilitzar un servei, el cremallera en aquest cas, et trobis un aparcament gratuït i vigilat perfectament indicat, a peu de carretera i en excel·lents condicions. És cert que el bitllet pot semblar una mica car (15,35€ per persona que inclouen l'anada i la tornada, un viatge amb el funicular i un audiovisual) però tenint en compte que estem a Catalunya, on hem de pagar per absolutament tot sense que això sigui sinònim d'un mínim de qualitat, a mi em sembla força ajustat. I sobretot veient que tot va funcionar bé i sense aglomeracions malgrat la molta gent que hi havia. Pel que fa als funiculars també molt bé, fins i tot em sorprèn no haver-hi pujat mai abans. El cert és que jo no recordava haver-los vist mai tot i que això tampoc vol dir que no hi fossin...

Va ser un bon dia, divertit per a tots i que em va fer recordar que a part de la Moreneta a Montserrat hi ha unes bones caminades i un munt de racons per descobrir. I això sí que m'interessa!!

Nils Lofgren: The Ghost of Tom Joad solo.

2010-08-09T00:04:00.003+02:00

No és la primera vegada que en aquest blog escric de Nils Lofgren, però en aquesta ocasió no és per afegir res de nou sinó per deixar una mostra del seu increïble talent. Aquest solo, corresponent a la cançó The ghost of Tom Joad de Bruce Springsteen, es va enregistrar el 8 de maig de 2009 instal·lant una càmera al claviller de la seva guitarra.

Deixant de banda l'espectacularitat dels dits corrent pel màstil és curiós comprovar com funciona la seva mà dreta. Normalment els guitarristes agafen la pua amb el dit gros i l'índex però Nils Lofgren fa servir una tècnica radicalment diferent. Si us hi fixeu veureu que té la pua enganxada al dit gros i això li permet tenir els altres quatre dits lliures, fet que aprofita per aportar sons diferents dins del solo i diferents figures. Bé, vosaltres mateixos podeu jutjar-ho!!

Historias de Roma

2010-08-03T16:30:00.002+02:00

Enric González

2010

ISBN: 978-84-9867-792-8

Roma, la ciudad que se añora a sí misma, la ciudad en la que todavía se vislumbran escenas que deberían ser en blanco y negro, retratada magistralmente por un autor que ya nos regaló sus estupendas visiones de Londres y Nueva York.

Reconec que m'apassiona viatjar i veure món tot i que com la majoria de mortals no tinc ni temps ni recursos per fer-ho com a mi m'agradaria. Per a mi viatjar no és estar quinze dies en un país veient pinzellades dels seus elements més característics, això és fer turisme i és el que fem quan tenim sort de gaudir d'uns dies de vacances. El que jo entenc com un viatge ben fet és una estada prou llarga en un indret que em permeti conèixer-lo a fons no només geogràficament sinó també socialment per intentar entendre com són la gent que l'habita i el seu tarannà. Res d'hotels, és interessant llogar (o que et deixin!) alguna cosa i haver de viure com un ciutadà més, esdevenint aquesta quotidianitat un pas fonamental per a entendre la seva manera de viure, les seves particularitats, el seu caràcter... Però qui té tres o més mesos per abandonar-ho tot i descobrir món? Qui té la sort de fer una feina que li agradi a l'estranger?

Suposo que és per la impossibilitat de viatjar d'aquesta manera que m'agrada tant la literatura de viatges. Reconec que és un gènere difícil perquè molts autors només coneixen els noms dels carrers de les ciutats i et volen explicar coses elementals que pots trobar en qualsevol guia, d'altres no han entès que saber viatjar no implica saber escriure (encara recordo un horrorós llibre de l'Orient Express que finalment no vaig tenir valor d'acabar) i d'altres el volen fer tan personal que ens acaben explicant la seva vida i alguna cosa de la ciutat que fa de decorat. Per sort també n'hi ha molts que valen la pena i Historias de Roma n'és un d'ells.

Tota aquesta dissertació és perquè m'entengueu bé quan us digui que Historias de Roma no és un bon llibre de turisme, és un increïble llibre de viatges. Enric González, corresponsal d'El País a la capital d'Itàlia durant sis anys, ens convida a un recorregut per la seva Roma, la que ell ha descobert durant aquest temps gràcies a la seva inquietud i a l'ajuda d'amics i companys de professió. Un recorregut ple de racons curiosos, anècdotes divertides, consells pràctics i indicacions de llocs que cal assaborir perquè formen part del dia a dia romà.

Jo no he estat mai a Roma però he gaudit llegint aquest llibre com si hi hagués estat cent vegades i m'obliga a recordar-me que hi hem d'anar algun dia. Podeu donar per fet que el primer que faré quan arribi l'hora serà rellegir-lo i guardar-lo ben guardat a la motxilla. I no em puc imaginar com pot ser de brutal l'experiència si a sobre pots fer la lectura amb coneixement de causa...

2010-03-09T23:33:00.004+01:00

Joana Serrat en concert

2010-01-04T19:41:00.002+01:00

El K.O.K. presenta en concert,

Més info: www.kok.cat

Bill Toms: It's saturday night somewhere

2010-01-03T08:50:00.002+01:00

Encara emocionat després del fantàstic concert que Bill Toms i Phil Brontz ens van oferir el passat 18 de desembre als Hostalets, us penjo el vídeo d'un dels singles del seu últim disc Spirits, Chaos and a Troubadour Soul.

Jo ja m'he comprat el CD, de seguida que el rebi intentaré trobar una estona per escoltar-lo amb calma i fer-ne la corresponent crítica. Vagi aquest vídeo com a avançada i, de passada, us deixo l'enllaç per si la cançó us agrada i us voleu comprar el CD.

13D: un altre país és possible

2009-12-14T20:48:00.002+01:00

Haig de reconèixer que estic molt i molt content pels resultats del referèndum d'ahir. És més, penso que la meva alegria és directament proporcional a la preocupació que es viu ara mateix en molts despatxos de Barcelona i Madrid perquè, diguem-ho clar, LA INDEPENDÈNCIA ÉS POSSIBLE amb els resultats d'ahir a la mà.

No m'he begut l'enteniment, us ho prometo. Crec objectivament que amb el 26% de població que, aproximadament, ha donat el sí a la independència ho tenim molt i molt a prop. Us ho explico.

Aquells que volen menystenir la nostra consulta ens diuen que només ha votat un 30% de la societat i que per tant això i res és el mateix i ja ens podem oblidar del tema perquè hi ha un 70% de població que, en no votar, està automàticament en contra de la independència (llàstima que en el referèndum de l'estatut no s'apliquessin la mateixa recepta i ara no ens estaríem menjant una merda de text). Bé, això podria ser cert suposant que sempre votés el 100% de la població en totes les consultes. Però resulta que no és ben bé així. He buscat les dades de participació en totes les eleccions que s'han fet a Catalunya des de 1994 i els resultats són:

PARTICIPACIÓ EN LES ELECCIONS AL PARLAMENT:

Any 2006: 56,04%

Any 2003: 62,54%

Any 1999: 59,20%

Any 1995: 63,64%

Mitjana: 60,36%

PARTICIPACIÓ EN LES ELECCIONS GENERALS

Any 2008: 70,30%

Any 2004: 75,96%

Any 2000: 64,01%

Any 1996: 76,52%

Mitjana: 71,70%

PARTICIPACIÓ EN LES ELECCIONS MUNICIPALS

Any 2007: 53,86%

Any 2003: 61,47%

Any 1999: 55,87%

Any 1995: 64,77%

Mitjana: 58,99%

PARTICIPACIÓ EN LES ELECCIONS EUROPEES

Any 2009: 36,94%

Any 2004: 39,80%

Any 1999: 54,82%

Any 1994: 51,89%

Mitjana: 45,86%

PARTICIPACIÓ EN REFERÈNDUMS:

Any 2006: 48,85% (Estatut)

Any 2005: 40,59% (Constitució europea)

Mitjana: 44,72

MITJANA DE TOTES LES CONVOCATÒRIES: 56,33%

Fixeu-vos que som gairebé el 50% de la mitja de totes les convocatòries que s'han fet al nostre país en els darrers 15 anys. És cert que en aquest referèndum han votat menors d'edat entre 16 i 18 anys i immigrants que en eleccions "normals" no tenen dret a vot. Però també és veritat que el referèndum s'ha organitzat sense suport publicitari, sense accés al cens, sense campanyes i sense la normalitat dels col·legis electorals.

Davant d'aquestes dades jo, francament, estic molt esperançat. Perquè penso que si el referèndum fos de debò podríem sobrepassar aquest 26% de vots afirmatius i fer el salt definitiu. De moment però ens haurem de conformar amb l'esperança i amb la incertesa de què passarà a partir d'ara. Malauradament, avui ja ha quedat demostrat que després de l'èxit serem incapaços d'anar tots a una i lluitar per un objectiu compartit, i això és posar aigua al vi. Esperem que la gent que ha demostrat tenir prou seny per organitzar les consultes de la milor manera, també el tinguin per adonar-se que si no anem tots a una tot plegat no servirà per a res.

Democràcia i 13D: l'estafa del segle XXI

2009-12-08T23:22:00.005+01:00

El proper dia 13 de desembre alguns catalans podran expressar lliurement el seu posicionament envers la independència del nostre país. Una expressió materialitzada en un simple sí o no. Malauradament només una part de nosaltres podrà votar perquè alguns, com és el meu cas, no tenim la sort que al nostre municipi haguem organitzat la consulta.

Resulta trist, entrats ja al segle XXI, que un poble no pugui decidir lliurement el seu futur. Per què? La meva resposta sempre és la mateixa: perquè el model de societat que hem triat, diguem-ne democràcia, no ens ho permet. I això em resulta contradictori perquè en la meva opinió justament la democràcia és el millor model a seguir. Afortunadament per a la meva salut mental tinc la solució a aquesta contradicció: vivim en un país democràtic que no té ni la més mínima intenció de desenvolupar una democràcia. I com es menja això?

Des de la meva perspectiva, i tendint a la simplificació, una democràcia té dos actors principals: la societat i els polítics. Els primers són els qui han de decidir, els qui han d’expressar la seva voluntat per evolucionar en la direcció que creguin oportuna. Lògicament no tothom pensa igual i sempre hi ha una sana lluita entre els qui pensen que les coses estan bé com estan i els qui les volen canviar tot intentant convèncer els altres que es poden fer millor d’una altra manera. Si tots vulguéssim manar no ens entendríem mai de la vida i necessitem algú que ens representi, un ofici conegut genèricament amb el nom de “polític”. Els polítics fan funcionar la màquina democràtica agrupats en partits que representen la diversitat de pensament de la societat. Cada determinat nombre d’anys anem a les urnes a posar-los les notes i renovar-los el contracte de treball que tenen amb nosaltres: si ens ha agradat la seva tasca els tornem a votar i sinó canviem i donem la nostra confiança a algú altre. I si cap ens agrada votem en blanc per fer-los arribar el missatge que pensem que tots són dolents i cal que s’esforcin més. Aquesta és la teoria del sistema democràtic però al nostre país això no funciona així ni per casualitat. Què falla?

Dels dos actors de l’obra tinc molt clar que la societat no falla perquè tots tenim una opinió respecte el nostre país i la manera que ens agradaria tirar-lo endavant. Crec que el gran problema és que tenim uns polítics que s’omplen la boca de democràcia però que es cuiden prou que els nostre sistema sigui el menys democràtic possible. Ells no són treballadors i de fet tampoc es molesten ja en semblar-ho. No viuen per a la societat, viuen de la societat i intenten treure’n el màxim rèdit i allargar-lo el màxim possible. Això provoca situacions tan contradictòries com el 13D: una part del poble vol expressar a les urnes la seva voluntat i els polítics ho impedeixen amb amenaces i coaccions, amparant-se en unes lleis que ells mateixos han creat per evitar que el poble pugui donar la seva opinió i fotre’ls una puntada al cul. I els polítics petits, els dels pobles i ciutats, pensen que seria una llàstima perdre la seva cadira innecessàriament i amb l’excusa que la llei no els ho permet (la mateixa que han creat els polítics que manen als partits que ells representen) no mouen un sol dit, a part de pomposes mocions que només són prosa barata, no fos cas que els amos se’ns enfadessin. Amb honroses excepcions, això sí, però que malauradament només són això: excepcions.

I amb aquest panorama ens trobem. La societat està organitzant una consulta i els polítics no s’acaben de mullar: seria lògic que estessin a favor i es cuidessin d’organitzar-lo per ser conseqüents amb les seves idees democràtiques, o que estessin en contra i també deixessin organitzar-lo perquè, encara que no ho sembli, els partits espanyolistes també es fan dir democràtics. La realitat però és que els partits espanyols ens el prohibeixen i els catalans s’ho miren de lluny, així si la cosa surt bé i hi ha molta participació treuran pit i s’apropiaran el referèndum per tal de viure de la moma alguns anys més. I si surt malament diran que ells ja ho deien que aquest no era el millor camí i que cal reflexionar i, sobretot, deixar les coses com estan perquè així podran viure de la moma alguns anys més. Tothom s’ha preparat el terreny per aprofitar la situació passi el que passi.

Però més enlla de l’actitud dels polítics, que a aquestes alçades ja no ens hauria de sorprendre, em captiva l’empenta d’una societat que creia adormida. Ens han fet jugades de tota mena, hem tingut grans desenganys, ens han massacrat dient mentides referides a la nostra llengua i a nosaltres. I de cop i volta, quan ja semblava que amb el nostre país tot s’hi valia i amb la classe política mirant-s’ho des de la barrera, un grup de gent ha sacsejat l’ampolla i ens ha demostrat que encara som vius i tenim molta feina a fer. Amb una consulta que tothom s’entesta a recordar que no té cap validesa legal, segurament per la por del resultat, s’ha aconseguit centrar el debat independentista i fer-ne partícips amplis sectors de la societat. Hi haurà gent que estarà a favor i gent que no, però se’n parla que és el més important. Per pujar als cims primer cal calçar-se les sabates, ben fort si pot ser, i al meu entendre això és el que estem fent ara. Segur que molta gent ens dirà que estem equivocats, que la independència no ens porta enlloc però, la dependència ens està portant a algun lloc? Ens beneficia una dependència que ens torna menys diners dels que aportem a Espanya? Que ens nega el dret de fer servir la nostra llengua? Que es planteja la possibilitat de tirar enrere una llei aprovada pel poble català i no fa el mateix amb lleis iguals d’altres terres?

Malauradament però l’enemic no sempre és a fora: n’hi ha que enlloc de gaudir de la festa fan allò tan català de carregar-s’ho tot. Quan ningú movia un dit es queixaven que ningú feia res, quan algú organitza un referèndum diuen que no hi participaran perquè és una comèdia i no té valor legal, que aquest no és el camí. Molt bé. I quin és el camí? Hi ha alguna cosa ara mateix que puguem fer que doni millor resultat que un referèndum d’autodeterminació encara que sigui sense validesa legal? Si la resposta és sí parlem-ne, només cal posar fil a l’agulla, som molts els interessats. Però normalment la resposta és fugir d’estudi perquè es tracta de trobar pegues, de posar pals a les rodes, potser perquè en el fons els canvis sempre fan por.

La data realment important per a mi, però, és el 14D (deixant de banda les altres consultes planejades pel 2010). Un cop hagi passat la tempesta i el 13D ja sigui història, em preocupa com es podrà canalitzar tota l’energia que aquests dies està sortint a la llum d’una manera positiva, constructiva i sobretot que ens ajudi a estar una mica més a prop del nostre objectiu. I això serà complicat perquè l’adversari també juga i malauradament té el poder suficient per aigualir-nos la festa. Tot i això, passi el que passi, hi ha una cosa que no ens la prendran mai més: ens haurem demostrat d’una punyetera vegada que podem assolir la nostra fita. I això és important perquè pot ser un revulsiu pel nostre poble. La meva esperança és que serveixi perquè nova gent s’atreveixi a donar el salt a la política, amb formacions polítiques noves i la renovació de les actuals, i doni una puntada al cul a tota la colla de vividors que ens representen actualment. Gent amb pebrots, sense por, sense hipoteques polítiques, honesta, honrada... Hi són, d’això n’estic segur. Si el 13D serveix per aconseguir-ho ja cal que ens preparem perquè la independència serà només una qüestió de temps.

Des de 1714 el nostre poble ha estat subjugat al jou espanyol i ara comença a ser hora de canviar les coses. En aquests gairebé 300 anys molts ja ho han provat, malauradament sense sort. Nosaltres no tenim cap garantia d’èxit però sí l’obligació d'intentar-ho. Ho devem als qui ens han precedit, a nosaltres mateixos i als nostres fills.

Bon cop de falç, defensors de la terra!!

ALBERT PLA - Somiatruites

2009-12-07T00:02:00.003+01:00

El teu nom és Olga

2009-12-02T23:36:00.003+01:00

Josep Mª Espinàs

1986

35ª edició a càrrec d'Edicions la Campana

ISBN: 84-86491-03-7

Pocs llibres catalans han estat reeditats tantes vegades, i en tan poc temps, com El Teu nom és Olga.

Es cert que el tema d'aquest llibre no és gens corrent: Josep Mª Espinàs explica com és la seva filla Olga, que té la síndrome de Down, i ho fa amb aquella sensibilitat profunda, gens sentimental, que és capaç d'harmonitzar l'afecte amb la lucidesa i la serenitat. I amb el llenguatge tan net i comunicatiu d'aquest escriptor.

Si aquest llibre fos de lectura obligada per a tothom el món seria un lloc millor on viure.

No puc dir res més per explicar-vos-en el contingut. Si teniu l'oportunitat llegiu-lo, de debò.

la noche del Leeds a SPOTIFY

2009-10-09T19:11:00.003+02:00

Ja està disponible a SPOTIFY l'últim CD de la noche del Leeds "Pasando Página". És molt senzill, només heu de posar al cercador del programa "la noche del Leeds" o "Pasando página" i ho trobareu de seguida. Si no coneixeu què és Spotify, us diré que és un servei que permet escoltar gratuïtament tota la música que vulgueu, amb una base de milers i milers d'artistes i amb una simplicitat màxima (només us heu de descarregar un petit programa). Trobareu més info a www.spotify.com

Estem molt contents que el nostre disc formi part d'aquesta "comunitat" i que estigui a l'abast de tothom gratuïtament. És una bona manera de promocionar-lo o, si ja el teniu, de repassar-lo de tant en tant i recomanar-lo com molts ja ens heu dit que heu fet. Gràcies!!

Apa doncs, a navegar i a gaudir!!

Altaïr núm. 60: Escòcia

2009-09-05T17:00:00.007+02:00

La revista ALTAÏR ha dedicat el número 60, corresponent als mesos de juliol i agost de 2009, a Escòcia. Tant pels qui han anat com pels qui volen anar, penso que és molt més que recomanable.

La trobareu en totes les llibreries i quioscos per només 5,95€. I si sou osonencs, a la Muntanya de Llibres us la vendran i a més us aconsellaran uns bons llibres per visitar el país.

Més info: www.revistaaltair.com - www.altairblog.com

Muntanya de llibres (Vic): www.muntanyadellibres.com

Nova campanya contra la grip A

2009-09-01T23:19:00.004+02:00

La Generalitat de Catalunya ha engegat una campanya per evitar el contagi del virus de la grip A entre els ciutadans. Segons els últims estudis la via de transmissió més perillosa del virus és la sexual i davant la impossibilitat de repartir gratuïtament preservatius entre la ciutadania (ja se sap que estem en crisi, tot i que els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Vic encara no ho saben) ha decidit encomanar als ajuntaments de Catalunya la lloable tasca d'omplir el país de cartells com aquest que reprodueixo a continuació. Es basa en una llei de 1981 actualment en desús, per motius obvis, que prohibeix la pràctica del sexe a l'aire lliure i la promiscuïtat.

Encara no s'ha decidit quin tipus de sanció s'aplicarà als infractors ni si en cas d'orgies no sadomasoquistes hi podran intervenir els antidisturbis. Esteu atents a les properes informacions de la Generalitat!!

Set cases a França

2009-06-26T19:40:00.002+02:00

Bernardo Atxaga

2009

Traducció al català de Santillana Ediciones Generales (Alfaguara), 2009

ISBN: 978-84-204-2299-2

A Yangambi, vora el riu Congo, l’exèrcit de Leopold II de Bèlgica imposa l’ordre sota l’autoritat d’en Lalande Biran, un poeta amb desitjos d’amassar una fortuna i tornar a les tertúlies dels cafès de París.

Al seu voltant evolucionen personatges esplèndids i desbaratats que converteixen la selva en un delirant circ de l’ambició i l’absurd humà: l’exlegionari Cocó, faldiller i brutal, amb el cap dividit sempre en dos; el gegant Donatien, servil i pèrfid; els mandrils, una verge, un lleó i una enlluernadora nadiua. Però les coses comencen a canviar amb l’arribada d’un nou oficial: en Chrysostome Liège, un tirador infal•lible que amaga una enigmàtica personalitat.

M’ha costat uns quants dies però ara ja estic en disposició de dir que sí, aquest és un bon llibre i m’ha agradat. La literatura ja les té aquestes coses: acabes un llibre pensant que no t’ha produït ni fred ni calor i dues setmanes després ja busques el moment de rellegir-lo. Per què?

Com deia, en acabar de llegir la novel•la el cert és que vaig quedar una mica fred. Es veia escrita amb ofici, amb personatges ben treballats i molt rica en matisos, però la història no m’havia enganxat. Per dir-ho d’alguna forma havia gaudit molt més amb la manera d’escriure de Bernardo Atxaga que no pas amb el contingut del llibre.

Passats els dies, però, m’he adonat que no m’he tret aquest llibre del cap. És com si quedés algun serrell pendent, o com si tingués la “mala consciència” de no haver-lo llegit amb prou calma. I és una putada trobar-se així, sabent que no has pillat el final d’una cosa i sense ningú que et pugui donar una pista!! Però finalment crec que ho he desencallat tot solet, bé, solet del tot no perquè m’he ajudat d’alguna entrevista amb l’autor que he llegit per internet...

Bàsicament entenc que és una qüestió de veure les coses des de punts de vista diferents. En aquest cas vaig començar a llegir el llibre buscant una història amb uns personatges protagonistes i és clar, en arribar al final vaig pensar, i? El que no se’m va acudir de pensar és el que el llibre són uns protagonistes amb una història on l’important no és què passa sinó com passa. El realment important en realitat és veure com els personatges comencen el llibre tapats amb una manta i com mica en mica l’autor va estirant la manta i ens va descobrint l’autèntica manera de ser de cada un, de vegades previsible i de vegades no. I vist des d’aquest punt de vista el llibre és fascinant, ric i sobretot molt ben treballat. I dóna un sentit a la història perquè a cada personatge li passa el què li passa i realment quan tanques l’última pàgina tot té un sentit.

És una sort trobar de tant en tant llibres que sota una aparença fàcil et fan rumiar d’aquesta manera. Potser algú el llegirà i pensarà que tot plegat és una palla mental i mira, potser sí. Però la gràcia és que cada lector tingui el seu punt de vista i el meu, per aquest llibre, ja us l’he exposat. Si més no per a mi no ha estat un llibre fàcil, tot i que aparentment ho era. Però qui es recorda de les coses fàcils?

Un dimecres a La Garrotxa

2009-06-24T22:54:00.005+02:00

A casa fa temps que ens agrada visitar La Garrotxa. Com a mínim un parell de cops l'any amb l'excusa de comprar peces pel pessebre i alguna més que cau perquè ens ve de gust... I és clar, des de l'obertura de la Vic-Olot encara és més fàcil arribar-hi i les visites són més freqüents.

Arrel d'un escrit d'en Carles al seu blog Ni Piu referit a la Fageda d'en Jordà (el pots llegir fent clic aquí) avui ens hem decidit a acostar-nos-hi. La veritat és que també ens ho hem passat molt bé, hem gaudit de molta tranquil·litat, hem fugit de la calor i hem vist uns paisatges absolutament brutals.

Ens ha faltat l'excursió amb els cavalls però ja hi haurà temps un altre dia... I després un bon dinar a Can Vergés, a Batet. No us espereu una cuina molt elaborada, fan coses senzilles però bones i tenen una àmplia carta de carns a la brasa. A això cal afegir un tracte perfecte i sobretot una bona predisposició a acollir famílies amb nens i cotxets. El menjador és ampli, això és cert, però en cap moment et miren com si fossis una nosa, ni t'obliguen a posar el cotxet encavalcat amb la taula del costat, ni et perdonen la vida si el nen alça la veu un pèl més del compte... En definitiva un lloc normal, amb un tracte normal i un preu just. No és cap virgueria, pensareu, però és tan difícil de trobar... Pels interessats, sortint de la Fageda podeu anar en direcció a Olot i al cap de poca estona trobareu un trencant a la dreta on ja hi ha indicat el restaurant. Feu 4 quilòmetres i llestos!

Resumint, que si aneu amb nens i cotxets és una excursió molt fàcil de fer, accessible i una bona manera de gaudir d'un dia de festa.

Apa, siau!!!

la noche del Leeds a Ràdio Manlleu!!

2009-06-12T00:11:00.002+02:00

Més info: http://www.lanochedelleeds.com

Entrevista a Marc Durandeau: la realitat del panorama musical

2009-05-19T16:28:00.002+02:00

Us penjo l'entrevista que Laia Bruguera va fer a Marc Durandeau per al diari AVUI (www.avui.cat) i que es va publicar el passat 18/05/09. Si voleu llegir-la directament de la web del diari podeu fer clic aquí. En línies generals retrata força bé la merda de panorama musical que tenim a casa nostra i a l'estranger i les poques oportunitats que té la gent que aspira a dedicar-se professionalment a aquest art. Espero que us agradi i que us faci rumiar una mica.

Per què vas anar a fer les Amèriques? ¿Catalunya se t'havia quedat petita?
Vaig estar dos mesos a l'Havana i en tornar vaig començar a treballar en un projecte d'influència llatina, caribenya. Una amiga es va emportar la maqueta a Miami i allà va agradar molt. Al mateix temps vaig conèixer una noia de Phoenix. Vaig decidir anar-hi, però la història no va funcionar, així que al cap de tres mesos era a Miami, començant de zero.

Què vas fer?
Vaig començar a posar el nas allà on podia. Va ser complicat, perquè era després de l'11-S i els americans se centraven molt en la seva gent, l'estranger se sentia una mica apartat, però vaig començar a tocar i a conèixer professionals. Al cap de poc temps tenia un contracte amb un productor de Miami. Va ser una sort que fos amb ell, perquè és un dels pocs que queden que són legals i decents. Hi ha molt de shark, que en diuen allà.

Tauró?
Sí. Tothom vol percentatges, però molt poca gent et dóna res a canvi. De fet, ara tinc ganes d'explicar tot el que he après als músics més joves. Molts cops algú se t'acosta i t'ofereix treballar amb tu i, com que en tens tantes ganes, dius que sí a tot.

Però no han de cobrar per la feina que fan?
Sí, aquí està el tema. Les discogràfiques han de cobrar, però només si fan la seva feina. El problema és que molts cops el que volen és fer catàleg, però el músic, individualment, no els interessa. S'ha d'estipular que si una companyia no està movent res, no busca concerts, no promociona el disc... els drets que has cedit sobre la teva obra s'han de recuperar automàticament. I sempre cedir-los per un temps limitat. Hi ha coses escandaloses. Et puc dir números. Gairebé he perdut 200.000 dòlars que s'ha embutxacat la multinacional Universal Music Publishing gràcies a les meves cançons sense fer res.

Et veig decebut amb el món de la indústria.
Buf, totalment. Tenia un tema amagat que sabia que seria la bomba. Vaig decidir adaptar-lo per a Chayanne i vaig escriure Cuidarte el alma, que va sonar a totes les emissores llatines d'Estats Units. Va guanyar el BMI Latin Award en la categoria de cançó de l'any, així que de cop em vaig trobar a Las Vegas recollint el premi amb el president d'Universal Editors, que em tocava l'esquena i em deia que l'anés a veure per a qualsevol cosa que necessités. I quan vaig voler gravar els meus temes, i sense haver escoltat el projecte, no em van ni tornar les trucades.

Què passava?
De mi els interessava que escrivís cançons per als altres, no que em fotés a cantar. Així de clar, ja està. I és quan veus que hi ha un buit legal. Ells no complien una part del contracte i jo estava atrapat. Vaig haver de lluitar molt perquè em deixessin marxar.

Ara que has tornat, què enyores d'Estats Units?
La música en directe. A Miami hi havia una llibreria que organitzava concerts al pati. No sé per què aquí no passa. Hi ha mil maneres de fer que un músic toqui en un local i es pot fer de molt bon rotllo. En altres països hi ha cànons de soroll molt marcats i hi ha molta més música. Com s'entén? És qüestió de fe. La música crea gruix de cultura, que és la identitat d'un poble, però als polítics catalans, la veritat, els importa un rave la música. No vull donar noms, però n'he conegut uns quants. I són a dalt de tot.

De fet, tens un projecte musical que has volgut presentar, sense èxit.
El vaig presentar a l'Institut Català de les Indústries Culturals, i perfecte, vaig anar a parlar amb una senyora que em va tractar molt bé, però quan em vaig entrevistar amb la seva superior, em va preguntar quina era la meva feina. "Uf, un altre músic!", em va contestar. A mi no em van enfonsar, perquè estic bregat, però arriba un nano jove i li treuen totes les ganes de fer coses. La cultura del no sistemàtic talla moltes ales, molts somnis, molta guspira. Sembla que hagis de demanar un favor als polítics, quan és al revés. Tu els estàs ajudant a crear una identitat, coses que generen moltes altres coses.

Quin projecte és?
Estava cantant en anglès, castellà, català i francès i vaig decidir definir el que feia i establir les bases d'un nou gènere, la paneuromúsica. És música que neix de gent europea que se sent europea i fa servir influències musicals europees i també diferents idiomes. Penso que la gent ha de despertar i crear coses que ajudin a crear identitat europea. A més, pot ser una de les sortides fonamentals del català al món. Senyors, és que hi haurà un grup capdavanter al món que canta en anglès però també en català!

Abans arribarà el teu nou treball, que t'estàs autoeditant. Què ens en pots avançar?
Tinc ganes de treure'l aquí i en català. L'he fet molt jo, sense diners, en un estudi limitat que tinc, però dóna un resultat canyero i penso que té molt bones cançons. Ara estic vivint dels drets d'autor, però vull viure del meu disc. Si en venc 3.000 còpies, ja estaré content, perquè podré fer-ne un altre encara més ben fet, a nivell tècnic.

Et quedaràs a Catalunya?
Veig llum aquí per a Marc Durandeau. Per vendre els meus discos i anar-m'ho passant bé, però no per al projecte europeu. Estic pendent d'una reunió amb el ministeri de Cultura de Luxemburg. Tot dependrà del resultat.

WILLIE NILE: House of a thousand guitars

2009-05-17T23:34:00.004+02:00

Encara em sonen al cap les darreres notes de When the last light goes out on Broadway. Ja sé que ja no es porta, que els temps que corren fan que en general tot sigui de consum ràpid, però a mi els discos m’agrada sentir-los amb tranquil·litat i de dalt a baix. Hi ha de tot, amb alguns t’ho passes més bé que amb d’altres. I de tant en tant trobes una perla, un disc especial que et fa gaudir com cap altre; aquest és el cas del disc que us presento.

Willie Nile és un autèntic monstre del rock’n’roll. En 53 minuts et porta de viatge per escenaris molt diversos amb moments “gamberros”, amb moments tendres, fins que finalment quedes clavat a la cadira intentant pair tot el què ha passat i intentant retornar al món real. Això ja ho tenen els bons discos: et deixen un sentiment especial quan els has acabat, no t’han fet conscient del córrer del rellotge, han aconseguit parar el món per entrar en una nova dimensió on l’amor, les ganes de viure i buscar nous espais, on l’anyorança, on l’esperança són els autèntics protagonistes. I sempre et queda alguna cosa a la memòria, alguna tornada enganxosa, algun solo memorable, alguna frase o, com en aquest cas, el sentiment de l’última cançó. Alguna cosa que enllaça amb el món real i el fa una mica millor.

Sento el pols de l’univers a les meves venes,
tinc un bitllet d’anada en un tren sense control.
Si hagués alguna cosa que et pugués dir seria:
“Agafa’l mentre puguis i fes realitat els teus somnis”

Willie Nile és tot això i molt més. Escoltar un disc seu sencer, sense presses, assaborint-lo, deixant que t’envaeixi en la quietud de la nit no té preu. Musicalment les cançons de Willie Nile són rodones, té un sisè sentit especial per crear melodies agradables, dures quan convé, delicades quan la cançó necessita un punt de tendresa. A més té la virtut d’enregistrar-les amb la producció justa, que no necessàriament simple. Tots els instruments són allà on han de ser i s’aprecien clarament, però cap destaca per sobre dels altres excepte quan és absolutament imprescindible. Aquesta recepta tan senzilla en apariència és la meta de tot bon disc de rock’n’roll, però només uns pocs escollits l’assoleixen. I sentint el nou disc de Willie Nile, i qualsevol dels anteriors, tinc la sensació que ell és un tipus que sap qui és, què fa i quin és el seu objectiu. I això es tradueix en un so directe, compacte, ric i alhora senzill, que fa que les bones cançons que ell escriu tinguin el seu vestit a mida i brillin de la millor manera. Ell sí que és un dels escollits. Però lluny de gaudir dels elogis que els col·legues de professió li dediquen, lluny de creure’s qui és, ens sorprèn disc rere disc amb un treball acurat d’excel·lent nivell.

Però el seu treball, vés per on, transcendeix de l'àmbit purament musical: és un autèntic poeta del rock’n’roll. El seu llapis transita per tants sentiments, per tants estats d’ànim, per tantes històries amb la mètrica justa i adequada... Com si aquella música hagués nascut per vestir aquella lletra i alhora aquella lletra no pugués ser vestida per cap altra música.

En definitiva House of a thousand guitars és, una vegada més, un increïble viatge per l’univers Nile engrescador i enriquidor. Això sí, si se’m permet la suggerència, no el consumiu a la lleugera. Guardeu 53 minuts de la vostra vida, seieu tranquils, llegiu les lletres, deixeu-vos portar, no tingueu pressa...

Si us el voleu comprar us deixo tot seguit l'enllaç per fer-ho. Rebreu el CD a casa en una setmana aproximadament ben empaquetat i protegit. Si voleu també us el podeu descarregar en mp3.

Postals de Vic (I): i a ells, qui els controla?

2009-03-30T16:24:00.009+02:00

Ja sabem que estem en època de crisi però poc em pensava que aquesta acabaria afectant a la mateixa Guàrdia Urbana. Em preocupa que tot i el seu afany recaptatori hagin de complementar la seva tasca oferint el servei de taxi. Caldrà veure quines tarifes apliquen i si fan competència deslleial als taxistes de tota la vida perquè, paguen llicència? Si un client té pressa poden fer servir la sirena? Podran tots els taxis de Vic portar sirena? Els taxistes a partir d'ara hauran d'anar també per parelles?

Així doncs ja ho sabeu, a partir d'ara si voleu taxi heu de trucar al 092. Això sí, feu-ho amb temps que ja sabeu que si no és per posar multes sempre els costa d'arribar...

Lliures de Telefònica!!

2009-02-01T22:43:00.003+01:00

Amics i amigues, i per si algú tenia algun dubte, és possible viure sense Telefònica!! Aquesta setmana, per fi, la companyia s’ha decidit a donar-nos de baixa la línia i ara mateix ja no tenim cap vincle amb aquesta empresa. I mireu, aquesta és una grandíssima satisfacció!! Deixant de banda que durant anys ens hagin tractat com gossos i que al meu parer ens ofereixen un servei totalment deficient, aquesta companyia ens resulta especialment antipàtica. Curiosament aquest és un pensament compartit amb força gent del nostre entorn i és per això que m’he decidit a publicar aquest escrit.

Tot va començar el dia que ens vam mirar amb deteniment la factura. Perquè no se'ns acusi d’inventar-nos les dades us reproduïré els números de l’última que hem rebut:

Cost total: 49,86€
Cost trucades: 4,01€

Algú ho entén? Com pot ser que parlem per valor de 4,00€ i n’acabem pagant gairebé 50? La resposta és senzilla: ens estan robant. Això sí, amb delicadesa i amb conceptes que si més no sonen prou bé:

Manteniment de línia bàsica: 38,83€
Manteniment del telèfon: 0,15€.

I és clar, encara cal aplicar l’IVA a tot plegat. Sincerament ens sembla una estafa en tota regla. Costa entendre que mantenir la nostra línia ens costi cada any 232,98€ quan no ens hi fan absolutament res. Mireu les vostres factures i feu números, a veure quants diners regaleu a aquesta companyia inútilment!

La solució per prescindir de Telefònica ha estat senzilla. Per parlar fem servir el mòbil (com fèiem fins ara) i per poder-nos connectar a internet hem contractat un mòdem que funciona com un telèfon mòbil que ens costa 25,00€ cada mes. D’acord que no és cap virgueria però per mirar el correu i consultar quatre webs en tenim més que de sobra, encara més tenint en compte que el servei ADSL que pagàvem fins ara (a part del telèfon) ens costava 42,00€ cada mes. I donar-se de baixa a la companyia tampoc no ha estat del tot difícil: es tracta de trucar al 1004 i demanar-ho. Després d’oferir-te el mateix servei que tenies fins ara a meitat de preu (fet que confirma que ens han estat robant amb total impunitat) finalment es donen per entesos que no vols saber res d’ells. Llavors t’envien una carta que els has de tornar signada per fax i llestos!! És llarg, però no especialment complicat, tot i que coneixem casos de gent que han tardat més de dos mesos en fer efectiva la seva baixa.

En definitiva, la raó d’escriure aquest post és cridar l’atenció sobre el que paguem i el que realment costen les coses. Estaré d’acord si em dieu que no hi ha cap companyia telefònica que siguin uns sants i que a tot arreu ens roben. És veritat. Però almenys ara el que paguem és més ajustat al que realment consumim i ens estalviem d’engreixar una companyia de gent engominada que durant anys ens ha tractat i ens tracta amb prepotència i mala cara.

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina

2009-01-26T11:32:00.008+01:00

Stieg Larsson

2005

Traducció al català de Columna, 2008

ISBN: 978-84-664-1004-5

La jove investigadora i hacker Lisbeth Salander torna a Estocolm després d’unes merescudes vacances per mig món, lluny del periodista Mikael Blomkvist, els secrets de la família Vanger i l’assetjament a què la va sotmetre el seu tutor.
En Mikael, per la seva banda, passa per un molt bon moment: redimit dels càrrecs que l’acusaven injustament, reconegut per tots els mitjans del país i amb la revista Millenium donant importants beneficis, està a punt de llançar un número especial que posarà al descobert una xarxa de prostitució de noies menors provinents de l’est d’Europa en què estan implicats els més alts estaments de la societat sueca.
Però la calma només és aparent: un triple assassinat fa que els destins d’en Mikael i la Lisbeth es tornin a encreuar, per bé que aquesta vegada és la noia qui apareix com a principal sospitosa d’un cas en què revelacions sorprenents i fets inesperats posaran a prova la capacitat dels personatges per superar els obstacles i mantenir la confiança que hi havia entre ells.

Penso que la continuació d’Els homes que no estimaven les dones s’ha de llegir amb una mica de prudència. Bàsicament perquè quan obrim la primera pàgina, a diferència del volum anterior, ja no comptarem amb el factor sorpresa. En el primer llibre em vaig trobar un autor desconegut per mi, amb una manera d’escriure que realment enganxa i un argument molt sòlid. En aquesta segona part tot això ja dones per fet que hi serà i, per tant, és impossible que les sensacions siguin les mateixes, a excepció que l’autor canvïi radicalment la manera de fer que no és el cas que ens ocupa.

El llibre fa el que ha de fer una bona novel·la: distreure. No arriba al nivell del seu predecessor però l’acabes devorant amb gairebé les mateixes ganes, tot i que també és cert que el començament és una mica travat, sembla com si la història no acabés d’arrencar. Ara només ens falta conèixer el desenllaç final, que si volem fer-ho en català haurà d’esperar fins el juny. És una llàstima perquè el terreny ja ha quedat preparat, amb unes quantes incògnites pendents de resoldre, però ja se sap que les coses bones es fan esperar...

Neu a Vic

2009-01-06T23:16:00.002+01:00

Els homes que no estimaven les dones

2009-01-04T21:57:00.003+01:00

Stieg Larsson

2005

Traducció al català de Columna, 2008

ISBN: 978-84-664-0924-7

En Mikael Blomkvist, periodista i fundador de la prestigiosa revista econòmica sueca Millenium, és acusat i condemnat per difamació pels tribunals d'Estocolm. El seu delicte ha estat fer públiques una sèrie de greus acusacions contra un dels empresaris més importants del país. Abans d'entrar a la presó, però, rep una curiosa trucada: en Henrik Vagner, patriarca d'una altra de les sagues escandinaves més poderoses, li demana que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la seva neboda Harriet. Amb l'inestimable ajut de la Lisbeth Salander, una jove pertorbadora i socialment inadaptada, carregada de tatuatges i pírcings, i amb memòria fotogràfica i unes habilitats com a hacker insuperables, formarà un tàndem perfecte i junts es veuran arrossegats dins una espiral de secrets i mentides que no s'haurien imaginat mai.

Ja he comentat en algun altre escrit que la novel·la no és el meu gènere preferit, cosa que no treu que davant d'una de bona en gaudeixi com el qui més. I aquí tenim un d'aquests casos. Els homes que no estimaven les dones és ara mateix un dels llibres de moda a casa nostra i no sense raó. L'acció se succeeix sense presses però sense pauses i els esdeveniments avancen en direccions impensables. La història t'atrapa des del primer moment i t'absorbeix. Tot i que les comparacions són odioses m'ha fet pensar en El codi Da Vinci per dues raons: en primer lloc perquè tots dos enganxen i te'ls llegeixes en temps rècord. I en segon lloc perquè són llibres aptes per a tots els públics i totes les experiències lectores, que està molt bé, i tothom té oportunitat de gaudir-ne i alhora és un molt bon regal. Però per mi el llibre de Stieg Larsson és millor que el de Dan Brown perquè l'argument és més sòlid, està molt més ben construït i, sobretot, és en general molt més creïble.

En definitiva, que si voleu passar una molt bona estona i no teniu cap llibre en cartera Els homes que no estimaven les dones és una molt bona recomanació. I atenció si us agrada, que és el primer d'una trilogia... El segon volum ja és a la venda en català i, si no m'equivoco, el tercer ho estarà pròximament. Això promet!!

A mi no m'agrada el Nadal (I): el sopar d'empresa

2008-12-27T16:16:00.007+01:00

Ho reconec: no m'agrada el Nadal. No m'agrada que el món es pari i s'ompli la boca de bons desitjos que són pura comèdia. Sembla que l'únic que ens preocupa avui en dia és ser molt correctes de portes enfora, com si això llavors ens permetés ser uns fills de puta de portes endins. Dins la voràgine d'aquests dies hi ha un cert ordre que any rere any es repeteix i per això, a raó d'un capítol anual, m'agradarà anar comentant per parts per què no m'agrada el Nadal.

Les festes nadalenques han de començar, sense cap mena de dubte, amb el fantàstic, genial i insubstituïble sopar d'empresa. Jo treballo en una empresa gran, una d'aquelles on tothom és col·lega de tothom. Una empresa d'aquelles on la direcció et felicita el Nadal recordant-te que esperen que l'any que ve compleixis els objectius encomanats dedicant el temps que faci falta... i, com era? Ah sí, bon Nadal. Una empresa d'aquelles que mentre no ets ningú tots som iguals però, a la que a algú li donen un càrrec per petit que sigui, s'oblida dels qui abans deia que eren els seus companys i actua com aquells qui criticava quan no tenia cap càrrec.

Cada any un o altre organitzava un sopar de Nadal al que hi assistien una vintena o trentena de persones. Enguany però, i arrel d'un canvi a la direcció, el sopar l'ha organitzat el nou director de zona. Resultat? 56 persones a sopar, moltes d'elles renegant però és clar, no es pot quedar malament amb el director, oi? L'excusa del sopar és sempre la mateixa: habitualment ens veiem treballant i està bé que, de tant en tant, ens puguem relacionar fora de l'entorn laboral i confraternitzar una mica i bla, bla, bla. La teoria està bé però la pràctica... Sincerament, m'estimo més confraternitzar amb el meu gos portant-lo a passejar que compartir taula amb segons quins personatges. Em repateja veure de costat gent que durant l'any es posen a parir fent com si no passés res, amb la garantia que l'endemà al matí es continuaran criticant com si res. Em repateja haver de brindar amb algú desitjant-li un bon any quan ha aconseguit que diversos companys hagin agafat baixes per depressió i fins i tot algun hagi acabat plegant de l'empresa. Em repateja haver de riure els acudits a algú que durant l'any te l'ha jugat en més d'una ocasió i t'ha dit que "mala sort"... Tot plegat és la hipocresia elevada al seu màxim exponent amb certs tocs de cinisme i, què voleu que us digui, jo m'estimo més quedar-me a casa. Per acabar-ho d'adobar sempre hi ha algú que acaba proposant d'anar a la discoteca de torn. I vinga va, que no hi pots faltar, si hi anem tots (és per això que no vull venir, coi!), serà molt divertit... Acostuma a passar que si el peix gros hi va la majoria hi acaba anant, però si decideix que ja és hora d'anar a dormir hi ha un nombre de desercions considerable.

L'endemà et lleves al migdia i fas comptes: 50€ de sopar, 12€ de la discoteca, anar a dormir a les 5 de la matinada i estar tot el cap de setmana fet pols, tenint la sensació que has estat fent el paperina... Compensa? Jo crec que no, però sobre gustos no hi ha res escrit. Segur que hi haurà algú que s'ho haurà passat bé, algun altre que pensarà que ha invertit en la seva carrera gràcies a haver intimat una mica amb el peix gros, algun altre que directament no pensarà res, algun altre que es dedicarà a criticar als que hi van anar i als que no...

Tinc la ferma convicció que no anar a aquest tipus d'actes és la millor manera de combatre tanta hipocresia, i així ho exerceixo des de fa una pila d'anys. Ja sé que no arreglo res, però estic content de no participar de tot aquest muntatge. A la feina no s'hi va a fer amics i, els que es fan, ja et cuides de mantenir-los durant l'any dinant plegats o tan sols trucant i parlant cinc minuts per telèfon.

Perquè el Nadal l'hem de fer cada dia, perquè el Nadal és una manera de viure, i no una comèdia que dura quinze dies i de la que després (o fins i tot durant) no ens en creiem ni de la missa la meitat.

Dublinesos (Els morts)

2008-12-22T23:00:00.010+01:00

THE LASS OF AUGHRIM

If you'll be the lass of Aughrim
As I am taking you mean to be
Tell me the first token
That passed between you and me

O don't you remember
That night on yon lean hill
When we both met together
Which I am sorry now to tell

The rain falls on my yellow locks
And the dew it wets my skin;
My babe lies cold within my arms;
Lord Gregory, let me in

Tradicional irlandesa

Dubliners: The Dead és una de les millors pel·lícules que hagi vist mai. Dirigida per John Huston i estrenada el 1987 no necessita gaires artificis per fer-te entrar a fons en la història. De fet gairebé tota la pel·lícula succeeix en una mateixa casa, però John Huston dirigeix la càmera amb un saber fer fruit de l'experiència acumulada en anys i anys de carrera. En cap moment sents la necessitat de sortir d'aquelles quatre parets perquè constantment està succeint alguna cosa, o tens algú a qui observar o algun personatge per descobrir. Un dels punts forts de la pel·lícula és, al meu entendre, que el contingut es troba tant en el que es veu com en el que s'intueix; els personatges són molt rics i no sempre necessiten parlar per transmetre't alguna sensació, o fer-te descobrir un matís nou de la seva personalitat o una part del seu passat. És com si hagués una història subterrània que t'atrapa i que dóna cos al propi argument de la història, una història que amaga un sentiment malenconiós.

L'any 1914 James Joyce va publicar el llibre Dubliners. És un recull de 15 contes (The sisters, An encounter, Araby, Eveline, After ther race, Two gallants, The boarding house, A little cloud, Counterparts, Clay, A painful case, Ivy day in the Committee Room, A mother, Grace i The dead) que té la particularitat que els primers estan protagonitzats per nens i a mida que el llibre va avançant també va creixent l'edat dels protagonistes. Justament l'últim conte del llibre, majoritàriament considerat el millor de tots, és el que va cridar l'atenció de John Huston. Feia molts i molts anys que hi tenia posat l'ull però per diverses raons el projecte es va anar aplaçant. Finalment va posar fil a l'agulla i l'any 1987 va estar enllestit. Té mèrit, molt mèrit la realització perquè John Huston ja estava molt malalt i va dirigir la pel·lícula des d'una cadira de rodes i amb assistència constant d'oxigen. Però res d'això el va impedir fer una obra mestra i, malauradament, el seu testament cinematogràfic: va morir dos dies abans que s'estrenés al Festival de Venècia.

Ignoro si darrera les raons de portar a la pantalla un gran text hi va haver altres motivacions per rodar aquesta pel·lícula. Cal tenir en compte que els avantpassats de John Huston eren irlandesos i ell mateix va viure uns 20 anys a l'illa (ell, però, era nord-americà). En algun lloc he sentit que no deixava de ser un homenatge al que ell considerava una mica la seva terra; bé, si això no és cert en tot cas resulta creïble veient la qualitat final i l'atenció mil·limètrica a tots els detalls.

En general no tinc tendència a veure els crèdits finals de les pel·lícules però, en aquest cas, me'ls vaig empassar sencers. Però no pas per curiositat sinó per impossibilitat, per impossibilitat d'aixecar-me de la cadira amb lleugeresa; vaig quedar clavat, xocat, tocat de mort durant uns instants pensant en tot el que acabava de veure i viure. Perquè si entrar a la història em va costar poc, sortir-ne va requerir un esforç tan important com reconfortant.

Sí, els diaris tenen raó. La neu és general a tota Irlanda. Caient a cada racó de la plana central, i als turons sense arbres, suaument sobre el Bog of Aran i més cap a l'oest caient suaument sobre les fosques onades, rebels, superficials...

Un a un ens anem convertint en ombres. Millor passar amb coratge a aquell altre món, al cim de la passió, que no pas apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat.

Quant de temps portes guardant al teu cor la imatge dels ulls del teu amant quan va dir-te que no desitjava viure? Jo mai he sentit això per una dona, però sé que aquest sentiment deu ser amor.

Penso en aquells que van ser des de l'inici dels temps i jo, transitori com ells, entrant també al seu món gris. Com tot el que m'envolta, aquest món sòlid on ells es van criar i van viure està minvant i es dissol.

La neu cau, cau en aquell solitari cementiri on Michael Fury és enterrat. Cau dèbilment sobre l'univers i cau dèbilment, com el declivi del seu últim final, sobre els vius i sobre els morts.

Reflexions després d'un gran concert

2008-12-14T23:39:00.005+01:00

Ted Russell Kamp i la seva banda ens han ofert avui un extraordinari concert a l'Ateneu d'Els Hostalets de Balenyà. Érem una bona colla i mentre tocaven m'han anat venint al cap alguns pensaments que m'agradaria reproduir al blog. Per no fer una lectura pesada els aniré numerant.

És una sort formar part del K.O.K. perquè ens permet viure la música des de l'últim vèrtex del triangle. Per mi el primer vèrtex és el fet de formar part i gaudir d'un concert com a públic, després vindria formar-ne part com a músic o tècnic i l'últim, i menys freqüent, formar-ne part com a promotor. El fet de veure què costa organitzar un concert, fer quadrar els números, aconseguir que tothom quedi satisfet... és una experiència difícil però gratificant alhora. A més ens permet conèixer els músics en primera persona, parlar-hi, que ens expliquin com veuen ells la música; i això tampoc té preu, especialment en dies com avui que els músics eren gent molt planera i accessible.
Pels músics crec honestament que és una sort que existeixi el K.O.K.. I és una llàstima que no hi hagi més entitats similars escampades pel nostre país que siguin capaces de portar un grup arriscant els diners, treballant fort en la promoció, treballant perquè la gent conegui el grup i s'animi a venir al concert. I per amor a l'art! (qui no conegui el K.O.K. ha de saber que és una entitat sense ànim de lucre). Quan avui veia en Ted Russell Kamp tocant a l'Ateneu, amb la gent escoltant-lo, pensava que és una llàstima que els grups no tinguem l'oportunitat de tocar normalment en aquestes condicions.
És una llàstima que no hi ha hagi més gent com la que avui ha omplert l'Ateneu. Gent que no sabia (la majoria) del cert què anava a escoltar però que ha cregut que valia la pena arriscar-se. Si hi hagués més gent amb aquestes ganes de conèixer...
I és clar, pensava que després de tot hem de ser els grups els qui convencem la gent que tota aquesta suma d'esforços val la pena i que la música és per gaudir-la oferint concerts de qualitat. Realment veient com ha tocat aquesta tarda la banda pensava que molt pocs (o ningú) dels qui estaven aquesta tarda a l'Ateneu deuen pensar a hores d'ara que aquesta tarda han perdut el temps.

Reflexions que no serviran per res, és cert... La feina del K.O.K. és una gota d'aigua al mig de la mar però, com vaig reproduir dies enrere en aquest mateix blog a vegades sentim que el que fem només és una gota al mar, però el mar seria menys si li manqués una gota. I aquest pensament sempre ajuda a tirar endavant!!

Si voleu més info del K.O.K. podeu fer clic aquí.

Nou CD de la noche del Leeds i presentació en directe

2008-11-27T23:00:00.005+01:00

Aquest dissabte dia 29 al pub The City Arms de Centelles, per fi, la noche del Leeds presentarem el nou CD. Serà un acte molt breu comparat amb tot el que ha costat fer arribar aquest projecte a bon port. Però totes les nits sense dormir, totes les alegries i totes les enrabiades, totes les esperances i totes les frustracions dissabte hauran passat a la història. Ara només falta que agradi, que la gent se'l faci seu, i amb això poca cosa hi podem fer ja.

Si ens voleu donar una oportunitat dissabte estarem al City Arms de Centelles o, si ho preferiu, podeu entrar a la web del grup (www.lanochedelleeds.com) i escoltar gratuïtament una de les cançons del CD.

Us deixo la portada del CD i un vídeo promocional del concert.

Salut!

Frases que valen la pena (III)

2008-11-09T21:55:00.003+01:00

A vegades sentim que el que fem només és una gota al mar, però el mar seria menys si li manqués una gota.

Teresa de Calcuta

Quanta raó... Quantes vegades hem pensat que el que feiem no servia per res? Però tot suma...

Vídeos al YouTube

2008-10-05T22:37:00.005+02:00

Poso alguns vídeos de La Odisea de Homer i la noche del Leeds que aquesta setmana passada hem penjat al YouTube.

la noche del Leeds

La Odisea de Homer

Aprofito per recordar-vos que a la dreta hi ha un enllaç per comprar la música de la noche del Leeds a preu de saldo. Si encara no els heu sentit, animeu-vos!!

Apa, salut!

De vacances a Euskadi

2008-09-29T15:50:00.009+02:00

Fotos MMVV'08 i venda de música

2008-09-29T00:10:00.005+02:00

Bé, després d'uns dies de vacances (enveja, eh?) tornem gairebé a la normalitat. Ja penjaré algunes fotos però de moment toca repassar el Mercat de Música Viva. Per no repetir-me us enllaço a les webs on s'han publicat fotografies, agraint primer a tothom l'esforç que ha fet per tirar les fotos i la seva generositat en compartir-les:

la noche del Leeds: www.lanochedelleeds.com

La Odisea de Homer: www.laodiseadehomer.blogspot.com

Boys Damm: http://deconcert.blogspot.com/

Va estar realment bé, una mica cansat però no tant pel fet de tocar amb tots tres grups sinó pel fet d'haver de traslladar i muntar tot l'equip i desfer la feina a la nit. Tot plegat un bon jornal: m'hi vaig posar a les 15:00h i arribava a casa passada la 01:00h de la matinada. Però si cada setmana tingués aquest problema no em sabria pas greu!!

D'altra banda, aprofito el post per remarcar una icona nova que trobareu a la barra de la dreta i que enllaça directament amb la web CdBaby. Allà podeu comprar la maqueta que l'any 2003 vam publicar amb la noche del Leeds titulada Hay Valor en format CD i/o MP3 a preus ridículs (9,95$ el CD i 8,00$ les 6 cançons en MP3. Sí sí, $ o sigui que passat a l'€ encara és menys...). El nou disc també el vendrem per aquest canal, però això es mereixerà el seu escrit corresponent. Penseu que per nosaltres és un orgull oferir-vos la nostra feina: no som professionals, no som en Hendrix ni som cap revolució musical, però treballem amb el cor i tan bé com sabem. Que la gent compri el nostre material no serveix perquè ens fem rics, sinó per fer una mica de bossa i intentar que cada disc sigui millor que l'anterior. En fi, que si us animeu ja sabeu i esteu atents que en qualsevol moment ja us podré parlar del nou disc i, fins i tot, podreu sentir-ne algun fragment. I si a sobre voleu penjar l'icona al vostre blog (i ja seria demanar molt) només heu d'anar aquí i posar el nom de grup la noche del Leeds. Si aneu seguint veureu que és molt i molt fàcil. Déu us ho pagarà amb pocs fills i molts intents!!!

Apa, a reveure!! (o millor, a rellegir-nos!!)

Quina feinada per Música Viva!!

2008-09-18T00:59:00.006+02:00

Finalment actuarem el dissabte dia 20. Aquí teniu el pòster!!

Disseny: Sonia Arias (més info aquí)

2008-09-10T20:51:00.003+02:00

TENIM DRET A DECIDIR

2008-08-30T09:40:00.002+02:00

Some say this world of trouble

Is the only one we need

But I'm waiting for that morning

When the new world is revealed

Kitty's Back

2008-08-25T23:51:00.005+02:00

Feia dies que tenia ganes de veure aquest vídeo i avui m'hi he posat. La història és la següent: l'any 2002 l'Springsteen va treure el disc The Rising i va ser convidat a un dels late shows de més èxit de la televisió americana: Late Night with Conan O'Brien.

El presentador Conan O'Brien agafa el CD i ensenyant-lo a la càmara anuncia l'actuació. Què seria el més normal? Doncs fer el single de promoció de l'últim disc, oi? Doncs no senyor! L'Springsteen, acompanyat de tota la E Street Band ampliada amb una secció de vents, va i es posa a tocar una versió absolutament antològica d'una cançó seva que dura 10 minuts de l'any... 1973!!! Sí senyor, Kitty's Back, un autèntic regal pels seus seguidors i al meu entendre per a tots els amants de la música ben tocada.

Si vols llegir la lletra fes clic aquí.

Avui fa anys... ANDRÉS CALAMARO

2008-08-22T16:55:00.002+02:00

En homenatge a l'astre argentí.

Concert de BOYS DAMM a Taradell: CANCEL·LAT

2008-08-16T22:10:00.002+02:00

Em remeto al comunicat que hem publicat al blog del grup. El podeu llegir clicant aquí.

ELLIOTT MURPHY torna a Balenyà!

2008-08-12T20:17:00.002+02:00

Esteu alerta a la web del K.O.K. (www.kok.cat) per a més informació.

Festacció a la torre 37

2008-08-07T20:53:00.004+02:00

Aquest text que trobareu a continuació no és meu sinó que és del Marc Puigdomènech. Però com que hi estic totalment d'acord i jo no ho hagués pogut explicar millor us el reprodueixo tal i com el va enviar. Us agrairé que en feu la màxima difusió possible via e-mail o com sigui.

Moltes gràcies!!

Bon dia a tothom!

Us informo que des de fa unes setmantes s'estan organitzant una sèrie d'accions de protesta en contra de la MAT amb formats molt diferents (meditacions al peu d'una torre en construcció, cinema a la fresca, concerts...), i sembla ser que totes aquestes iniciatives finalment s'han agrupat dins d'un programa d'actes.

Veureu que el dia 15 d'agost em toca a mi de fer un concert. L'he titulat 'concert de protesta' perquè aquesta serà bàsicament la línia que seguiré a l'hora d'escollir les cançons (que seran meves i amb algunes versions). Personalment no protesto només per la MAT, això seria una visió molt simplista de la realitat però no per això s'ha de deixar de fer. Últimament es percep un canvi de consciència en molta gent, que tot i ser encara molt minoritària espero que vagi a més. Crec que ha arribat el moment d'aixecar la veu i protestar no només per la MAT, ni per l'autovia si no per un sistema que cada vegada és més evident que no porta enlloc més que no sigui a enriquir les èlits mundials en detriment de la majoria de la població. Per això us convido a tots i totes a participar de la protesta assistint a les activitats que pugueu i no només al concert. Ens hem de començar a creure que podem fer molt més del que fem i abandonar l'apatia i el conformisme col.lectiu. Comencem doncs a despertar de l'anestèssia!

Aquest és el programa de la Festacció a la Torre 37.

Com veureu us envio un document on hi ha dos programes per pàgina, per tal que si podeu, n'imprimiu uns quants i en feu difusió. I no cal dir reenviar el mail als vostres contactes per tal que aquesta acció de protesta arribi el màxim de lluny.

Moltes gràcies per tot i fins aviat!

Bar Top Undici S.A.S.: un atracament en tota regla

2008-08-04T22:39:00.006+02:00

Ja fa alguns dies del viatge a Milà i avui he trobat una cosa que vaig guardar pensant que l'havia de publicar al blog. Amb la calor que feia ens vam asseure en una mena de terrassa i vam demanar una coca-cola i un suc de taronja. Vam quedar distrets quan vam veure què ens havia costat: 12,00€!! A més, per acabar-ho d'adobar, va resultar que la llauna de coca-cola era més cara que tot un suc de taronja natural... En fi, que de lladres n'hi ha a tot arreu!!

Per cert, aquest bar està al Corso Matteotti número 11. Us ho dic perquè si voleu que us arrissin ho faran amb molt de gust i, si els dieu que veniu de part nostra, encara més!!

Indescriptible

2008-07-21T22:37:00.006+02:00

Tot i els canvis que hi va haver, quin repertori... i quin concert!!

BOYS DAMM als Hostalets!

2008-07-15T15:41:00.001+02:00

La MUNTANYA DE LLIBRES de Vic

2008-07-13T22:32:00.005+02:00

Segons l'Enciclopèdia Catalana podem definir una llibreria com una botiga on són venuts els llibres. A aquesta definició objectiva jo li afegiria alguns elements subjectius per deixar-la de la següent manera: indret especial i màgic on se'ns posen a l'abast els somnis i les idees que ens ajuden a anar sempre una mica més enllà. No sé si és gaire correcte però a mi m'agrada més.

De tots aquests indrets tan especials n'hi ha un que m'agrada més que els altres: la Muntanya de Llibres. Quan hi arribo hi ha una cosa que ja d'entrada em sorprèn i és que sempre tenen un somriure a punt, un somriure que em dóna la benvinguda i em convida a passar una bona estona. En un món com el nostre el somriure és un valor absolutament oblidat i menyspreat. De fet és habitual en molts llocs que t'ofereixin un tracte neutre, de correcció però de tant se me'n fot el què estiguis fent aquí, jo si pugués estaria en un altre lloc o fent una altra cosa. Doncs bé, que et somriguin, que et demanin si necessites res i que saludin el teu nen en lloc de tractar-lo com una nosa és absolutament reconfortant.

Però bé, al que anàvem. Quan arribo al pis de baix m'envaeix una sensació de pau brutal. No sé si és la decoració, la meva predisposició, la temàtica de la llibreria o tot plegat, però és com entrar en un altre món on el temps no corre. Tinc el planeta al meu abast i només he d'anar a la prestatgeria adequada. I remeno i m'adono que tinc tantes coses per fer, tants llocs per visitar... Des de l'illa més llunyana i solitària a la millor excursió pel Collsacabra, des del mapa de tot el globus terraqui al mapa més complert de la nostra comarca. Tot és allà i només ho he de saber trobar. I és clar, sempre hi ha alguna cosa que m'atrau, una espurna d'idea per a un viatge que potser mai faré, una caminada per un lloc que creia conegut i que resulta que no ho era tant, o una guia pràctica per aquella escapadeta que hem preparat amb vés a saber quina excusa...

Recordo que el primer cop que hi vaig entrar, seguint els savis consells del meu germà, vaig pensar que era una llàstima que no oferís tot tipus de llibres. Però amb el temps vaig acabar canviant de pensament. Potser el fet que sigui específicament de viatges i muntanya dóna a la Muntanya de Llibres un aire especial: entrar-hi ja porta implícita una sortida curta o llarga, prop o lluny, però una fugida del nostre dia a dia que ens empeny constantment a la rutina. I aquest és un ingredient més de la recepta, sens dubte!

Per tant, i després d'aquesta parrafada, no puc més que convidar-vos a visitar la llibreria. Però no us ho dic per una raó comercial, ni molt menys. Us ho dic perquè crec que la Muntanya de Llibres és una d'aquelles experiències que ens ofereix la vida per recordar-nos que el temps que ens han regalat no és només per gastar-lo, sinó també per assaborir-lo.

Bon viatge!!

Albert Comerma, millor guitarrista de l'Emergenza

2008-07-06T21:19:00.002+02:00

Ahir es va celebrar a la sala Razzmatazz la final del concurs Emergenza, on Moreno del Metal va quedar classficat en una increïble i meritòria tercera posició. A més dels grups, però, el festival també premiava els millors intèrprets de cada instrument i, vés per on, el premi al millor guitarrista (a nivell de Catalunya i Espanya) va ser per l'Albert Comerma.

Si algú es mereixia aquest premi era l'Albert. Veure'l tocar és un autèntic plaer, com ho és veure les seves constants ganes de millorar. Ningú és profeta a la seva terra i segurament l'Albert seguirà essent un desconegut a Osona, però valgui aquest post per reconèixer el seu talent i, de passada, per denunciar la situació de precarietat que viuen tots els gran músics que surten de la nostra comarca, on ningú els recolza per res.

Moltes felicitats!

Milà

2008-06-29T17:33:00.012+02:00

Un parell de dies fora no es posen malament a ningú, oi? Aquest cop ha estat a Milà, una ciutat en obres en vistes a l'Exposició Universal del 2015. Tot plegat una mica gris i, un cop fora del centre, sense cap interès especial (almenys per a nosaltres). Era curiós poder circular en tranvies antics, combinats amb altres de més nous, i amb autobusos propulsats via catenària. Però bé, una ciutat molt industrial molt similar a qualsevol de per aquí. Vaja, que no li hem trobat el punt (que tampoc vol dir que no el tingui).

Ara, al que sí que li vam trobar els punts, les comes i tots els signes de puntuació que us vulgueu imaginar va ser al que, veritablement, era el motiu del nostre viatge.

Una vegada més, extraordinari! M'agraden els detalls i en un dia amb una calor sufocant va estar molt bé que el concert comencés amb una versió del Summertime Blues. Com també va estar molt bé sentir Racing in the Street i, en general, tot el concert, què coi!

Ja esperem amb candeletes que arribin el 19 i el 20 de juliol!

Collsuspina

2008-06-15T23:46:00.006+02:00

L'Eurocopa 2008

2008-06-10T23:21:00.005+02:00

Aquests dies s'està jugant una nova edició de l'Eurocopa. Milers d'aficionats s'han desplaçat a Àustria i Suïssa per animar el seu equip, per representar el seu país i per, ni que sigui un cop l'any, compartir un sentiment més enllà de les seves idees polítiques.

Segurament deu ser per això que nosaltres sempre ens quedem a la barrera. Només faltaria que ara els catalans ens puguéssim agafar a alguna cosa que ens aglutinés, que ens fes sentir orgullosos del què som més enllà de les nostres idees. Fixeu-vos que Espanya ens ha donat bastant poder polític, perquè saben que els polítics són gent que no mira pel país sinó que mira per la seva butxaca. I si hi ha algun intent d'anar més enllà d'on toca, com l'Estatut del 30 de setembre, només cal fer quatre promeses buides. Els polítics ens diuen que ens hem de conformar, ens ho creiem, ho votem i au, fins la propera!

Però fixeu-vos que en el tema de l'esport estan a la que salta. Per poc que poden tiren per terra qualsevol aspiració de tenir seleccions pròpies perquè això sí que els fa por. L'esport aglutina la gent del poble, no els polítics, i aquest és per a ells l'autèntic perill. Perquè com molt bé va dir en Miquimoto en un excel·lent article publicat a l'AVUI "Catalunya anirà allà on els catalans vulguin que vagi". I només faltaria que els catalans ens comencem a creure de debò que podem ser un país.

De moment tenim sort que hi ha gent que està lluitant però el camí és molt llarg, massa.

Pots trobar tota la informació de les seleccions catalanes i la seva actualitat clicant aquí.

2008-05-27T19:39:00.002+02:00

Més info: www.laodiseadehomer.blogspot.com

Sant Joan de les Abadesses

2008-05-05T00:15:00.011+02:00

Avui hem estat a Sant Joan de les Abadesses. Anàvem en direcció Camprodon i en veure que hi havia fira hem decidit canviar de plans. Ens ha servit per comprovar, una vegada més, dues coses:

Que els pobles són molt més del que es veu travessant-los pel carrer principal. Acostumen a amagar petites o grans joies que necessiten una aturada i una bona passejada.

Al nostre país tenim pobles, ciutats o paisatges que en qualsevol altre lloc aniríem a visitar. Però és clar, quan ho tenim a prop, la cosa canvia i sovint desconeixem totalment les meravelles que ens envolten.

Doncs res, valgui aquest post per animar-nos a ser més tafaners. Us deixo un parell de fotografies que ha tirat la Montse.

Frases que valen la pena (II)

2008-04-28T22:46:00.005+02:00

La vida no és un viatge a la tomba amb la intenció d'arribar segurs i amb un cos bonic i ben conservat.

Dean Karnazes

2008-04-19T13:03:00.001+02:00

Danny Federici (1950-2008)

Un món sense fi

2008-04-11T22:54:00.007+02:00

" Un món sense fi té lloc a la mateixa ciutat, Kingsbridge, dos-cents anys més tard, i els protagonistes són descendents dels personatges d’Els pilars de la terra. La catedral és de nou el centre de la trama d’amor i odi, cobdícia i orgull, ambició i venjança. Però al cor del relat trobareu el major desastre natural de la història, la plaga de pesta coneguda pel nom de la Mort Negra que al segle XIV va assolar Europa i va matar la meitat de la població".

Avui he acabat de llegir la tan esperada continuació d'ELS PILARS DE LA TERRA, un dels llibres que sempre he tingut en un lloc preferent de la llibreria. Com deia en Groucho Marx "mai segones parts han estat bones" i aquest pensament em voltava pel cap a l'hora de començar la lectura. Però com penso que és millor penedir-te del que has fet enlloc de fer-ho del que has deixat de fer m'hi vaig llençar de cap.

És cert que hi ha pros i contres. Per mi la gran pega és que el llibre es basa en un esquema molt similar al del seu predecessor; hi ha un tipus de personatges amb un rol dins de la història que pel meu gust han estat repetits. Quan coneixes la Caris la identifiques amb l'Aliena, en Merthin amb en Jack, en Godwyn amb en Valerian, en Ralph amb en Richard... I així també amb altres personatges menors. Però si Ken Follet ha arribat allà on és no ha estat per casualitat. Té una manera d'explicar les històries que et fa ser-ne partícip, fa que estiguis llegint i realment t'hi trobis i sembla que quan has d'aixecar la vista t'has de trobar al pont de Kingsbridge, o a la catedral, o al claustre, o a l'hospital... I la trama del llibre es va enredant i finalment t'hi enganxes i ja està, el llibre t'ha fet seu i no pots parar fins que trobes una pàgina que darrera no té res escrit. El final. I sí, l'esquema era el mateix però t'ha atrapat igual, potser sense aconseguir el mateix grau de sorpresa que a ELS PILARS DE LA TERRA però renoi, és que el llistó era molt amunt!

Al meu parer és una lectura molt aconsellable tot i que en aquest món que vivim recomanar la lectura d'un llibre de masses sigui poc menys que pecat mortal...

Cerys Matthews

2008-03-22T20:31:00.009+01:00

Si de la meva col·lecció de CDs n'hagués de triar 10 per endur-me a una illa deserta, Equally Cursed and Blessed de CATATONIA segur que en seria un. Si us hi fixeu, veureu que al reproductor del blog hi ha diverses cançons de la banda i totes són extretes d'aquest àlbum. Llàstima que la banda va pagar l'èxit amb la seva dissolució l'any 2001 amb quatre CDs al mercat i una trajectòria molt interessant.

Sens dubte, el que donava personalitat a la banda era la veu de Cerys Matthews, una veu pel meu gust extraordinària. Aquests dies, després de tornar de Londres, he recuperat el CD i he intentat esbrinar què feia actualment. Pensava que no podia ser que una veu així desaparegués del mapa sense deixar rastre... I no, no ha estat així! Ha continuat la trajectòria en solitari, que aquests dies intentaré descobrir amb tranquil·litat. Això sí, el poc que he vist m'ha encantat!! Ha estat un autèntic plaer recuperar aquesta veu i és per això que he decidit que valia la pena compartir alguns vídeos amb tots els innombrables lectors que té el blog. Desitjo que us agradi i que us entri també el cuquet d'aprofundir una mica en la seva música.

Uns dies a Londres

2008-03-16T15:22:00.011+01:00

Frases que valen la pena (I)

2008-03-06T22:55:00.004+01:00

"Jo trobo la televisió molt educativa. Cada cop que algú la posa en marxa, me'n vaig a una altra habitació a llegir un llibre".

Groucho Marx

El 9 de març abstenció! O la importància d'1,11€

2008-03-04T20:24:00.009+01:00

Ja fa temps, quan es van celebrar les eleccions al Parlament, vaig fer un escrit on m'exclamava del què representen les eleccions per a la nostra butxaca (el pots llegir clicant aquí).

Tornem a ser en temps de tortura electoral i ja feia dies que em rondava pel cap fer el mateix. Per sort l'AVUI se'm va adelantar amb un excel·lent article de l'Antoni Aira (el podeu consultar aquí) on s'aborden tots aquests temes que m'han acabat de decidir (si no ho estava ja) per l'abstenció. No tinc l'esperança que cap polític llegeixi aquestes ratlles però, si ho fa, sabrà per què he decidit abstenir-me.

Com a ciutadans tenim uns drets més o menys importants. Un d'ells és el de no rebre propaganda a casa que no desitgem, de manera que puc evitar trobar-me a la bústia propaganda del Lidl i el Carrefour (per exemple). En canvi hi ha una mena de propaganda que estem obligats a rebre en sobres tancats i amb totes les nostres dades: la propaganda electoral, uns paperots on els polítics ens expliquen les seves mentides. Sabíeu que cada partit rep 0,21€ per cada elector a qui fan arribar la tramesa? És ben bé una manera de fer algun dineret amb l'excusa d'informar-nos. Fixeu-vos que no hi ha cap partit que t'informi a la mateixa carta què has de fer si no t'interessa rebre aquesta propaganda, quan canvi els polítics van fer una llei per la qual s'obliga a posar en tots els mailings aquelles lletres petites on et diuen què has de fer si no vols que t'atabalin més amb papers inútils. La llei no és la mateixa per tots.
Tinc el ferm convenciment que la majoria de polítics són una colla de vividors. L'altre dia van passar per la televisió unes imatges del Parlament i en enfocar les butaques, sorpresa! La majoria eren buides! I la meva pregunta és: on eren tota aquella gent? Oi que cobren per fer la seva feina? Van faltar perquè estaven fent una altra feina que els reportava uns ingressos extres? Vosaltres podeu faltar a la vostra feina com si res perquè esteu fent una altra cosa? Sabíeu que cada partit rep 21.167,64€ per cada diputat i senador electe, encara que aquest després no es presenti a la feina?
Els partits ens insisteixen molt que ara és l'hora d'anar a votar, que hem de demostrar el nostre esperit democràtic. Ara nosaltres els hem d'escoltar i creure'ls quan ells, en canvi, no ens volen escoltar si pensem que no necessitem la M.A.T., quan ells no ens volen escoltar quan els diem que volem seleccions catalanes (no s'ha de barrejar esport i política, diuen, però no hi ha cap polític que es perdés la final de la Champions a París...), quan ells no ens volen escoltar quan els diem que volem un estatut digne... I així podríem anar seguint. Però és clar, la seva por a l'abstenció és una altra. Sabíeu que cada partit rep 0,79€ per vot al Congrés del Diputats i 0,32€ per vot al Senat? Tenint en compte que en les eleccions del 2004 es van abstenir un total de 7.628.756 electors (fixeu-vos que els polítics mai diuen "persones"), i si cada una d'aquestes persones hagués votat al Congrés i al Senat, l'operació és senzilla: 7.628.756 x 1,11€ = 8.467.919,16€ que els partits es deixen de repartir i que haurien sortit de les nostres butxaques. Mirem-ho, però, des de l'altra banda, tenint en compte que el total de gent que va anar a votar va ser de 24.662.146 x 1,11€ = 27.374.982,06€ que es van repartir els nostres polítics. Quantes coses podríem arreglar amb aquests diners? I quantes es deixarien d'espatllar si no estéssim mantenint els polítics entre tots? És clar que ens volen fer anar a votar!!!

Per acabar fem un petit càlcul del què guanyarien els partits gràcies a les eleccions si es repetissin els resultats de 2004:

27.374.982,06€ en concepte de vots.
7.408.674,00€ en concepte de diputats (350 diputats x 21,167,64€ cada un).
5.482.418,76€ en concepte de senadors (259 senadors, 208 electes+51 designats, x 21.167,64€ cada un).
Deixo de banda la propaganda electoral perquè ja no m'hi vull emprenyar més.

TOTAL: pel cap baix aquestes eleccions ens costen 40.266.074,82€. Calen comentaris?

Doncs aquest cop he decidit que ja n'hi ha prou. No penso anar a votar perquè, en primer lloc, penso que aquestes eleccions no són les meves. I en segon lloc perquè com a mínim tindré la satisfacció de tocar-los l'única cosa que a ells realment els interessa: la butxaca. Perquè 1,11€ no són res però si ells ens els pidolen per alguna cosa deu ser...

Algú s'hi apunta?

Proper concert del K.O.K.: MARAH

2008-03-01T11:17:00.004+01:00

Quants dies sense escriure! El pitjor de tot és que a mi em sembla que era ahir... Tinc vàries idees que m'agradaria treballar però el temps és el que és, o sigui que avui començaré per una cosa ben breu.

El proper dia 5 d'abril tindrem als Hostalets de Balenyà un nou concert del K.O.K.. En aquesta ocasió el protagonista serà el grup nord-americà MARAH, segons la crítica la millor banda de rock'n'roll del planeta. A més serà el concert de cloenda de la gira europea i s'espera que sigui un d'aquells concerts que facin història. Jo hi aniré (sinó no podríeu comprar l'entrada!) i recomano a tothom que li agradi el rock'n'roll l'assistència al concert. Per no extendre'm gaire us enllaço a la web del K.O.K. (podeu fer clic aquí o buscar a la barra lateral entre les enllaços).

Enregistrament del DVD: reflexions (II)

2008-01-29T19:52:00.000+01:00

Com sempre en Pep s'ha currat un muntatge amb fotografies de l'Adrià Costa. Aprofito per agrair-li que bolo rera bolo ens obsequïi amb les seves instantànies, totes d'altíssima qualitat. I sinó jutgeu vosaltres mateixos...

Enregistrament del DVD: reflexions

2008-01-28T22:13:00.000+01:00

Dissabte vaig tenir la sort de viure una nit d'emocions intenses. Des que va acabar el concert que porto al cap tot això que intentaré exposar aquí però no ho vaig poder fer dissabte a la matinada, necessitava temps per pair-ho. Diumenge tampoc, vaig haver d'anar ben d'hora a Ripoll i vaig arrossegar son tot el dia. Però avui sí, ara que ja és fosc i el silenci mana és moment de seure, pensar i intentar plasmar mínimament amb paraules el que porto dins. Com vull fer una exposició el màxim d'ordenada i no vull deixar-me res, el més pràctic serà anar per punts.

Ja vaig dir abans del concert que creia que la Boys Damm té molts i bons amics. Tothom va fer una feina espectacular: en Demon al control de vídeo, en Llopis i en Jordi amb el so i la gravació, en Quim Blancafort amb els llums, en Furti amb l'escenografia i La Guarderia Teatre cuidant-se del bar. No em vull descuidar de la gent que desinteressadament va cuidar-se de la taquilla ni de tots els qui ens vau ajudar a recollir, escombrar, fregar, carregar els cotxes... No hi ha prou paraules d'agraïment per a cadascun d'ells que puguin expressar el que realment sento. Perquè per nosaltres era una nit especial i ells també se la van fer seva bolcant-se amb el projecte de bon començament.
Tothom qui va venir dissabte volia que vingués, però no tothom que jo volia que vingués va venir dissabte. La vida és així i les coses són com són i hi ha factors incontrolables.
Perquè un concert sigui especial fa falta un públic especial. I dissabte hi era.
Ja he comentat altres cops que em sento afortunat de poder seure a la bateria i tenir l'oportunitat de fer allò que per mi no era més que un somni. I m'és molt important recordar que aquest somni no seria possible sense la complicitat dels altres Boys. Ells han confiat en mi i els ho agrairé tota la vida. Junts hem arribat fins aquí i això ja no ens ho treu ningú. Veurem que ens depara el futur...
Però també he dit altres vegades que és molt important la gent que trobes pel camí. Un d'ells va venir i junts vam disparar contra l'oblit. Els altres no hi eren físicament però jo els vaig fer baixar una estona perquè cada nota que hem fet plegats m'ha fet millor persona i una miqueta més músic. I gràcies a tot això he arribat fins aquí, que no és gran cosa, però que a mi em sembla meravellós.
Com diu la Xesca al seu ja tradicional escrit post-concert (post veure'l aquí) ara ve el moment que escoltarem la gravació i li treurem els 400.000 errors que hi pugui haver. Per part meva n'hi ha i forces. Són coses del directe, algunes errades són imperceptibles al moment però cruels escoltades en una butaca. D'altres ja són prou cruels en directe i ha de fer cara de... "He estat jo?" (recordeu l'Steve Urkel?). Però de totes aquestes coses també se n'aprèn i així m'ho penso agafar. Perquè no tens cada dia l'oportunitat de sentir-te un concert i poder-te'l criticar i això farà que el proper cop ho toqui una mica millor. I en definitiva es tracta d'això: escoltar i millorar, escoltar i millorar, escoltar i millorar... Malament anirà el dia que no tingui aquest afany de superació.

Tinc moltes més coses al cap però tampoc es tracta que ningú llegeixi el psicoanàlisi d'un concert en directe. Va ser una gran nit i veure les cares de la gent satisfeta, contenta i m'atreviria a dir que una mica feliç, són el millor premi que em puc endur d'un concert. La veritat és que jo també em sentia així. I ara toca rematar el projecte i començar-ne un altre. Perquè si Déu vol (tal com ha anat tot em sembla que està més en les seves mans que en les nostres) per l'abril gravarem el CD amb La Noche del Leeds. I això tampoc es fa cada dia o sigui que ara ja toca pair la fantàstica nit de dissabte i tornar-se a posar el mono de treball.

Però quina nit... Aquesta no l'oblidarem.

Enregistrament del DVD: el gran dia

2008-01-26T12:49:00.000+01:00

Tants dies parlant-ne i avui ja és el gran dia. La gent em demana si estic nerviós i la veritat és que no, ara mateix no. Estic tens, que no és el mateix, perquè avui no s'hi val a badar, s'ha d'estar al 100%. Per nosaltres i per la gent que ens està ajudant i que hi està posant una il·lusió boja.

Ahir quan muntàvem vaig adonar-me que Boys Damm és una banda amb molt bons amics. Gent que està donant el millor que té perquè el DVD ens quedi tan bé com sigui possible. I en els temps que corren això és molt valuós. D'altra banda hi haurà el públic: si no fos per ells res de tot això tindria cap sentit. I avui vindran per veure el concert i també per fer-nos costat. Els nostres amics saben que el d'avui és un aconteixement especial i molts volen compartir l'emoció d'una experiència poc habitual per a gent com nosaltres: un enregistrament en directe. Qui sap si mai més hi tornarem...

Amb tot això al cap és difícil mantenir la calma, però s'ha de fer. Els nervis no ens ajudaran a fer-ho millor, aquesta és la primera conclusió que he tret aquests dies. I la segona és que avui haig de fer el de sempre: passar-m'ho bé i fer-ho tan bé com pugui. Veurem si en seré capaç...

Enregistrament del DVD: falten 3 dies

2008-01-23T23:39:00.001+01:00

"La última canción antes de la hora"

(Marcus dixit)

Sàbies paraules abans d'acabar l'assaig amb Tú me estás atrapando otra vez. Serà l'última vegada que ens veurem abans de l'hora definitiva. No hem repassat tot el repertori, només les cançons amb més cosetes. Ara ja no és hora de resoldre res, només es tracta de començar a fer xup-xup pel dissabte. Avui ha corregut menys Voll del normal, tot i que no és estrany tenint en compte que el qui no estàvem fets pols tenien angines. Però bé, sembla que per dissabte estarà tot més o menys controlat. Hem acabat de quadrar horaris i vinga, cap a casa!

Qui m'ho hagués dit, quan vaig començar amb això de la música, que algun dia faria coses d'aquestes! Com que m'hi vaig posar tard, vaig tenir prou temps per somiar abans de que tot plegat, mica en mica, s'anés fent realitat: que si un concert, que si dos, que si enregistrar en un estudi i ara, per postres, enregistrar en directe. Uffff... De vegades miro enrere i crec que tinc molta sort. Una petita part de l'èxit suposo que és gràcies a mi però la resta, la part més grossa, és gràcies a tots els companys, amics i gairebé germans que he tingut acompanyant-me aquests anys. Alguns circumstancials, d'altres més estables i d'altres eterns. Dissabte a la nit, en un moment o altre hi pensaré, segur. De fet em passa en molts concerts que recordo molta d'aquesta gent que m'ha ajudat a arribar fins aquí i penso que sóc molt afortunat. Llavors em despisto i poso alguna cosa fora de lloc, però també té la seva gràcia...

De moment, però, no em faig pas càrrec de la importància del concert de dissabte. Suposo que un cop allà amb les càmeres, la gent i l'equip d'enregistrament serà diferent però de moment no sé, fa estrany i tot. És com si fos un bolo normal, que de fet ho és, però té aquell plus de que has de mirar d'equivocar-te el menys possible. Això sí que em fa rumiar: equivocar-me el menys possible... Es pot fer això?

En fi, el que hagi de ser serà. De moment ja ha començat el compte enrere!

BOYS DAMM - Enregistrament DVD en directe

2008-01-22T20:29:00.001+01:00

El proper dissabte dia 26 els BOYS DAMM actuarem a Tona i aprofitarem per enregistrar el concert en DVD. Si voleu venir heu de tenir en compte les següents instruccions d'ús:

Veniu ben bonics i arreglats perquè és possible que sortiu al DVD. Després no digueu que no heu quedat prou guapos/es!
Hem de començar puntuals perquè hi ha un veí que a la 01:00h truca a la policia. Com no volem embolics mirarem de començar puntuals, o sigui que no us refieu del tradicional retard dels concerts.
Hi haurà bar, veniu amb set!!
Veniu amb moltes ganes de passar-ho bé!!!

Si voleu més info podeu trobar-la clicant aquí.

No hi ha dret!

2008-01-20T02:22:00.000+01:00

A aquestes hores representa que hauria de ser a Taradell veient un magnífic concert de rock'n'roll, però resulta que estic davant l'ordinador intentant exposar de forma ordenada (tot i que no ho aconseguiré) el que porto dins.

És trist però he hagut de marxar perquè era realment insuportable. Però no perquè la banda fos dolenta sinó perquè el so era una autèntica merda. Quan vas a un concert no demanes que tot soni com en un CD, però creus que estaria bé entendre al cantant quan canta o diu alguna cosa; sentir al guitarrista quan fa un solo; sentir la bateria com si fos un instrument de percussió i no dues olles posades una al costat de l'altre.

Podria carregar contra el tècnic de so però no ho faré. I no ho faré perquè és difícil fer la feina en un lloc que no reuneix els requisits mínims per fer un concert. Però és clar, com és un concert per joves els col·loquem en qualsevol magatzem que encara que soni com el cul no passa res. I ja està bé.

No demanem auditoris, però tampoc volem merda. Creieu que es toleraria fer un míting polític on la gent no entengués el que s'està dient? Noooooo. Creieu que es toleraria una òpera sense que s'entengués la veu principal? Noooooo. Creieu que a algú li preocupa tot això que estic explicant i que farà alguna cosa per canviar-ho? Noooooo.

I no és just. Perquè avui sobre l'escenari hi havia un grup que ha treballat molt per arribar fins aquí i no està bé que els donin quatre calerots i els condemnin a sonar pitjor que una merda. Perquè molta gent haurà marxat dient que el grup era dolent i no ho era gens ni mica. I tot l'esforç d'aquesta gent, que està lluitant contracorrent per obrir-se un camí, s'haurà anat en orris per la incompetència dels polítics que són incapaços de construir equipaments mínimament preparats per a l'activitat que s'hi ha de fer.

Apa, l'escrit és tan horrorós com el so del concert però total, avui ja no ve d'aquí...

Sant Pere de Torelló: els socarracristos

2008-01-17T21:59:00.000+01:00

Avui m'han explicat una història que m'ha fet molt riure.

D'entrada, es veu que els santperencs són coneguts popularment amb el sobrenom de socarracristos, fet que jo ignorava totalment fins aquesta tarda. I d'on ve aquest nom? L'origen de tot plegat es veu que ve d'una processó que s'havia de fer en honor a Sant Pere per demanar una mica de pluja doncs hi havia una intensa sequera. Vaja, igual que ara... Resulta que perquè fes més goig van decidir pintar el sant i vet aquí que a mig trajecte entre el poble i Bellmunt se'ls posa a ploure. Quina mala sort! I què podien fer? La pluja era tan benvinguda com inoportuna i perquè el sant no es mullés el van tapar amb una manta. Però a ningú se li va acudir de pensar que la pintura encara no era seca i és clar, a la que van ser a cobert i van aixecar la manta, el sant era ple de borrissol. Total, que l'única manera que van trobar d'eliminar-lo va ser... socarrimant el sant!!! Una bona repassada i apa, com nou!

Total, com voleu que plogui si quan Sant Pere s'estira encara el cremen?

No sé fins a quin punt això és cert però de gràcia me n'ha fet i molta!!

Va de concert!

2008-01-07T16:24:00.000+01:00

Aquest dissabte dia 12 de gener a les 23:00h tenim concert amb els Boys Damm. Serà a Centelles, al pub The City Arms i l'entrada serà gratuïta. Si voleu més info podeu clicar a la xapa. Hi esteu convidats!!

La millor actuació de la teva vida

2008-01-02T15:48:00.000+01:00

De les moltes vegades que t'has hagut d'enfrontar a un micròfon suposo que la d'avui ha estat una de les més difícils. Has hagut de fer de portaveu de tots, per alguna cosa ets el germà gran. Tècnicament potser no ha estat la vegada que ho has fet millor, però sí que et puc dir que ha estat la més intensa de totes. Al qui menys li has fet un nus a la gola, d'altres directament no han pogut reprimir les llàgrimes i qui l'havia de sentir segur que n'estaria més que orgullosa. Però és que quan les coses les fas amb el cor és difícil treure'n cap altre resultat. Et reconec el mèrit d'haver arribat fins al final, la majoria no ho hauríem aconseguit.

Des de la distància és fàcil dir ara que la vida continua, que s'ha de fer el cor fort... Però això ja us ho hauran dit en pocs dies desenes de vegades. O sigui que només deixarem que el temps passi, que les ferides es tanquin i que el record quedi al racó que cadascú trïi.

Tant de bo sempre ens sabés greu dir adéu. El dolor sempre és proporcional a l'estima que hi ha hagut, a la intensitat del temps junts. I aquesta és la part bonica de la història, oi?

Gaudir el silenci

2008-01-01T21:20:00.000+01:00

Primer dia de l'any. Els carrers són deserts i només trobes algun cotxe despistat que no acabes de saber si va o torna. Circules camí a qualsevol racó, l'escollit d'avui a cavall d'Osona i el Bages, una comarca a cada banda i els peus a la frontera. I el silenci és total.

El món sembla que s'hagi aturat i tu estàs allà gaudint-ne, amb el sol escalfant-te que bona falta fa. Abans que el món fos com el coneixem ara segurament era així. Silenci. Abans que les presses fossin les nostres úniques conselleres el món devia ser així. Silenci. Abans que viure fos una obsessió per guanyar diners que mai seran suficients per satisfer-nos el món devia assemblar-se a això. Silenci.

Estic content de no haver celebrat el cap d'any perquè he tingut una gran recompensa.

Què hi he perdut? No he pagat cinc vegades més del que pagaria pel mateix qualsevol altra nit durant l'any. No m'he despertat adonant-me que el que havia de ser la nit de la meva vida ha estat una nit més de la meva vida. Podria haver triat una festa familiar però, si ho miro fredament, aquests dies ens hem vist força sovint.

Què hi he guanyat? Silenci. La cosa més senzilla del món i el bé més preuat. Quantes vegades podem estar en silenci, passejant tranquil·lament amb la sensació que el temps és pràcticament etern? Hem parlat quan hem volgut, hem jugat quan ens ho han demanat i hem callat quan ha calgut. I quan hem callat no hem sentit res. I això tan senzill és tan difícil de trobar...

Però mica en mica el somni s'esvaeix i el món torna a arrencar. Es torna a sentir aquella remor de fons però constant dels vehicles en marxa, un avió de tant en tant... No em sap greu, és el que hi ha tot i que és trist pensar que durant l'any serà difícil trobar moments com aquest. Potser per Sant Joan... qui sap. Però el que avui ens emportem a les butxaques no ens ho robarà ningú. Perquè el silenci també omple i ens fa començar l'any amb la sensació que tenim tot el temps del món davant nostre, que tenim una vida per viure-la i que si correm molt potser arribarem abans però ens haurem perdut pel camí totes aquelles petites coses que donen sentit a la cursa.

Feliç any nou!!

Concerts I: Marc Puigdomènech

2007-12-17T23:00:00.000+01:00

Dissabte vaig tenir la sort d'assistir al concert de Marc Puigdomènech a l'Ateneu. En un món que constantment busca l'autenticitat, la manera de destacar dels altres, de com ser el millor... Resulta que en Marc va i ens dóna una lliçó a tots.

Passa en molt pocs concerts que un músic et tingui amb l'orella parada de principi a final. En Marc és capaç de donar forma amb les paraules a una pila de sentiments i d'històries que ha anat acumulant al llarg dels anys. Són les seves històries però, vés per on, també ens les fa una mica nostres. Ens les explica d'una manera tan planera, i alhora tan bonica, que acabes traspassant la barrera que separa el músic del públic i només fa falta tancar els ulls i seguir el fil... És un viatge llarg, intens, ple de moments on rius de les evidències més evidents, ple d'altres moments on maleeixes aquest món injust i cruel, ple de moments tendres que et recorden històries de temps enllà... I al final, un punt i seguit. S'acaba el viatge i tornes a connectar al món. Un món, però, que ara és una mica millor perquè en Marc m'ha recordat que no passa res si de vegades les coses no són com voldríem, si de vegades les coses es torcen o ens surten millor del que pensàvem; perquè l'important és ser-hi i aprofitar cada segon com si fos l'últim. Tot això ja ho sabia però va molt bé que ens refresquin la memòria de tant en tant.

A la llum de la lluna, hem cantat i cantarem...

Va de concerts!

2007-12-09T22:04:00.000+01:00

Aquesta setmana podria ser la dels Petit Suisse, amb aquell lema de "a mi me daban dos!".

Divendres concert de LA ODISEA DE HOMER al Pub 3 Cantons de Santa Eugènia de Berga. Més informació del concert i de la banda aquí.

I dissabte concert de MARC PUIGDOMÈNECH als Hostalets de Balenyà. Més informació aquí.

Per cert, la cançó que esteu sentint pertany al primer treball en solitari del Marc i el podreu adquirir dissabte al concert.

Doncs això, si no aneu a concert serà perquè no voldreu!!

Els bolígrafs BIC

2007-11-14T19:22:00.000+01:00

La negació, així d'entrada, d'un fet o una afirmació és una eina perfecte per no admetre l'evidència que allò que vols negar és justament allò que tu ets o vols amagar. Per exemple, quan algú comença un text o una frase dient que és una persona amb molt poques manies hem d'entendre que realment en té moltes, que és probable que íntimament se n'avergonyeixi i que vol fer creure a tothom el que pensa que estarà més ben vist.

Doncs bé, jo tinc molt poques manies. I una d'elles és escriure amb bolígraf BIC, preferentment negre. A casa, quan preparo els escrits que després aniran a aquest bloc ho faig amb un boli BIC negre. No cal dir a la feina, on no hi pinto res però hi escric molt; allà en tinc un de negre i un de verd i els vaig combinant. Quan el negre s'acaba el substitueixo per un altre de negre i quan s'acaba el verd el canvio per un de vermell o un de blau, depèn de com em pica... I així vaig fent.

A vegades em demano a mi mateix el perquè d'aquesta tonteria. Justament perquè és això, una tonteria, no hi ha cap resposta racionalment vàlida; però sí que hi ha un munt d'excuses d'allò més bones. Per exemple, la relació preu/durada és brutal perquè, coneixeu algú (a part de mi) que acabi mai un boli BIC sencer? No heu tingut cap vegada la sensació que la tinta no s'acabarà mai? A més, és un objecte entranyable. Qui no ha escrit mai amb un BIC? Qui no recorda un BIC a casa seu, o dels seus avis, o dels seus amics d'infantesa? Discretament ens ha acompanyat tota la vida escrivint silenciosament llistes de la compra, diaris personals, mots encreuats, notes per a la professora...

La marca BIC va néixer el 1945 a França i el 1950 va començar a produir el popular bolígraf després de comprar la patent de l'invent. La gran novetat que introduí Marcel Bich, però, fou la de crear un bolígraf d'usar i llençar i que, a més, era econòmic. Un home avançat al seu temps! Avui dia el mèrit és inventar alguna cosa que puguis tornar a aprofitar! Si voleu més informació al respecte podeu clicar aquí (sap greu però no he trobat l'enllaç en català!).

Doncs bé, si mai torneu a escriure amb un BIC, que tard o d'hora ho fareu, penseu en tot això. No us arreglarà res, però us entretindrà una estona i de vegades, depèn de què fas...

Boys Damm: concert i nova web

2007-10-30T16:36:00.000+01:00

La Boys Damm ja té web! Pots accedir-hi fent clic a la xapa.

Per cert, aquest divendres dia 2 concert al Pasternak. Més info punxant aquí.

Jonathan Strange i el senyor Norrell

2007-10-29T16:49:00.000+01:00

"Anglaterra, principis del segle XIX. El Rei Corb, l'últim mag anglès, és tan sols una llegenda, i ningú ja no creu en els poders de la màgia. Però aviat esclata una notícia que canviarà les coses: un mag, el senyor Norrell, pot fer que les estàtues de la catedral de York parlin i es moguin. De la mà del seu jove i brillant aprenent, Jonathan Strange, enlluernaran el món amb les seves proeses.

Però la seva unió de seguida es tradueix en rivalitat. El senyor Norrell és tímid i introvertit, mentre que Strange, encantador, ric i arrogant, se sent atret per la màgia més salvatge i perillosa. La seva obstinada recerca d'una màgia oblidada no tan sols amenaça el seu vincle amb el senyor Norrell, sinó també tot el que més estima".

És curiós que la tercera vegada que recomano un llibre al bloc sigui una novel·la, bàsicament perquè potser és el tipus de llibre que menys llegeixo. Però tot i això, aquest llibre escrit per Susanna Clarke (ISBN 84-9787-135-9) em va entusiasmar. El vaig llegir fa poc més d'un any i recordo que no vaig poder desenganxar-ne el nas fins que el vaig acabar. No ens enganyem, no estic dient que es mereixi ser el llibre de la vida de ningú, però té tots els ingredients que al meu parer se li poden exigir a una novel·la: et fa volar la imaginació, t'explica una història increïble i tu t'hi fiques de cap, és emocionant i constantment et demanes com coi s'acabarà tot plegat; i això t'empeny a llegir a tot hora i quan s'acaba... et sap greu. Sí, jo no sé si li passa a algú més però quan acabo un bon llibre em sap greu. Llavors m'estic uns dies que no puc començar-ne cap altre perquè el que he deixat m'ha marcat i necessito uns dies per païr-lo.

En definitiva, jo no sé si mai llegireu aquest llibre però jo us aconsello que, si us cau a les mans, si més no el comenceu. La resta vindrà sola.

El día de la Hispanidad

2007-10-10T18:55:00.000+02:00

TENIM DRET A DECIDIR

En Xirinachs tindrà un carrer a Vic

2007-10-02T20:21:00.000+02:00

Aplaudeixo la iniciativa de l'Ajuntament de Vic de dedicar un carrer a Lluís Maria Xirinachs. M'agradaria que fos un carrer cèntric, d'ús quotidià perquè tothom l'anomenés però bé, ens haurem de conformar amb el que hi hagi. Crec que la iniciativa ja es mereix un bon aplaudiment i espero que altres ajuntaments prenguin decisions semblants.

Evidentment en Xirinachs pensava com pensava i la decisió de l'Ajuntament ja ha provocat urticària a l'emissora de l'església, o sigui la COPE, i la AVT -Asociación de Víctimas del Terrorismo- (per cert, per quan una Associació de Víctimes de l'AVT?).

Quan aquest parell s'emprenyen, que és el mateix que dir que s'emprenya el PP i tota la resta de nacionalistes espanyols, penso que vol dir que anem pel bon camí. No obstant, hi ha un fet que em fa moltíssima gràcia. Aquesta gentussa són capaços d'enfadar-se perquè es dedica un carrer a una persona com en Xirinachs, a qui titllen de terrorista i de tot el que convingui. Però en canvi passen per alt moltes altres coses. He buscat terrorista al Gran Diccionari de la Llengua Catalana:

Terrorista: persona que practica el terrorisme.
Terrorisme: utilització de la violència, d'una manera sistemàtica i sovint indiscriminada, en la lluita social i política.

Vés per on.

Amb aquestes definicions em venen al cap dues reflexions:

(1) La violència inclou l'agressió verbal? Perquè si fos així el PP, la COPE i l'AVT es podrien considerar els terroristes més salvatges de la història per atacar sistemàticament i indiscriminadament el nostre país.

(2) Quantes vegades Franco va utilitzar la violència, de manera sistemàtica i indiscriminada, per a la seva lluita política? Podríem demanar a tots els pobles quanta gent innocent fou afusellada en acabar la guerra... Per què aquests mateixos elements no demanen que es treguin de tots els carrers d'Espanya els noms que fan referència al terrorista-dictador? No és una pregunta a l'aire, ja sé la resposta: perquè a ells no els molestava el terrorisme quan el terrorista estava ideològicament al seu cantó. Llavors no importaven els innocents. Per tant, a aquesta xusma no li molesten els terroristes, el que els molesta és la gent que no pensa com ells. S'omplen la boca de tolerància i respecte quan ells són els més intolerants de tots, quan ells són els primers que voldrien tenir el fusell a les mans.

Ja m'agradarà veure com es posiciona la classe política i com defensa una altra agressió a la gent del país. No patiu, ja sé que passarà el de sempre: els polítics no deixen anar la butaca, s'omplen les butxaques esperant que nosaltres els treguem les castanyes del foc per llavors córrer a posar-se la medalla o, si van maldades, posar-se del costat del guanyador. Com sempre no faran res o ens diran que posem l'altra galta, que el nostre és un poble patidor i educat i hem de fer que els veïns no s'enfadin. Sempre la mateixa púrria.

Pero em sembla que alguna cosa comença a canviar. Tant de bo no m'equivoqui...

S'acaba la bona vida...

2007-09-26T20:49:00.000+02:00

Doncs sí, en totes les coses bones tard o d'hora hi ha un final i dilluns serà el dia que acabarem les vacances. Ara bé, ens hem clavat un mes de setembre que, com diuen per allà fora, "que nos quiten lo bailao".

Per fer dentetes us deixo algunes fotos de la sortideta que vam fer. Vam anar a la vall del Cinca, concretament al poble d'Escalona. Des d'allà vam fer diverses excursions i us puc ben assegurar que no n'hi va haver cap que no valgués la pena.

Ara bé, us imagineu qui és que s'ho va passar millor?

Doncs res, l'any que ve més! O potser abans farem algun tastet...

La Odisea de Homer

2007-09-11T10:19:00.000+02:00

Ja hi tornem a ser! El Mercat de Música Viva de Vic torna un any més i amb ell el corresponent bolo al carrer. Aquest any, però, serà extrany perquè després de sis anys consecutius no actuarem amb La Noche del Leeds. Tampoc serà amb la Boys Damm. La raó és que en tots dos casos hi ha problemes d'agenda que impedeixen que hi siguem tots.

Però aquest Mercat de Música Viva passarà a la (meva) història perquè veurà el naixement d'una nova banda: LA ODISEA DE HOMER. Es tractarà de descobrir i re-descobrir bandes de rock espanyol de tots els temps: Loquillo, Los Rodríguez, Marea, Fito... En aquest cas els companys de viatge seran en Jordi (com no! Merci per enredar-me!), l'Albert i en Víctor. L'actuació serà a les 19:00h i a les 22:00h al carrer Santa Maria de Vic (al costat de la Plaça de la Catedral, davant d'El 9 Nou). Us poso una foto de la banda i el logo.

Us hi esperem!!

El camí Sau-Susqueda

2007-09-09T09:22:00.000+02:00

Aprofitant les vacances, divendres vaig fer un tram del camí que va del pantà de Sau al de Susqueda. Em faig creus de pensar que durant tants anys l'he tingut tan a prop i que fins ara no l'hagués fet mai. És realment bonic i és un autèntic plaer caminar durant quatre hores amb l'únic soroll de fons del Ter (o el que en queda). No vaig arribar fins al final, però amb el que vaig veure en vaig tenir prou: tant aviat et trobaves boscos d'alzines, com de cop estaves al mig del bosc més espès amb castanyers, roures, alguna noguera i dos immensos avets blaus molt espectaculars. Em vaig atipar de cireretes d'arboç i alguna mora que treia el nas pel camí. Fins i tot, gairebé vaig veure algun cabirol... En definitiva, us passeig molt i molt recomanable!!

... però jo vaig tocar Thunder Road

2007-08-28T20:07:00.000+02:00

Sóc dels qui pensa que les cançons són quelcom més que una simple successió d'acords. Tenen ànima, ens expliquen coses, ens desperten sentiments... A vegades, a la ràdio sobretot, sento com demanen a la gent quina és la cançó de la seva vida. És una pregunta difícil perquè sovint les cançons tenen significats que han estat importants en determinats moments, en determinades èpoques.

Sí que és veritat, però, que existeix un petit grup selecte de cançons que afecten transversalment la nostra vida, que t'han ajudat a ser qui ets, a ser com ets, que han influït en l'opció que has triat... Van més enllà de qualsevol sentiment que es pugui explicar amb paraules i, quan les sents, t'adones que creus en allò que estàs escoltant, que allà hi tens tots aquests anys que han quedat enrere i d'alguna manera et diuen si vas pel bon camí o si la teva vida necessita un canvi de rumb.

Una de les meves cançons és el Thunder Road. Des del noi que va a buscar la noia a casa seva, amb el Roy Orbison sonant a la radio, intentant trobar el camí. Amb l'autopista que ens portarà allà on vulguem, nosaltres som propietaris del nostre destí i ho hem d'aprofitar. Fent servir una guitarra de banda sonora de la nostra vida. Essent lliures, sense promeses ni lligams i jurant fugir de la mediocritat que ens envolta amb el crit de llibertat més salvatge que he pogut sentir mai (it's a town full of losers. I'm pulling out of here to win!). I després aquella guitarra i aquell saxo que et fan sentir triomfador, lliure, l'amo d'una vida que podràs dirigir allà on el teu cor desitgi...

I un bon dia vam tocar Thunder Road. Era un concert al Cafè de l'Orfeó i, amb la complicitat del Jordi (com sempre que fem versions del Bruce), ens vam permetre aquest luxe. Era una versió acústica, tocada per tots quatre. És difícil explicar què vaig sentir sent-ne partícip, donant forma a tota aquella pila de sentiments. No va ser un gran concert, vam tenir tot tipus de problemes, però aquell moment... Res ho podia espatllar, era impossible. Va ser inoblidable.

El temps ha passat i hem fet altres versions, però mai més el Thunder Road. Aquell és un d'aquells moments que em venen sovint al cap, que faig servir com a referència. Perquè quan tinc un mal dia, o he hagut de tractar amb gent desagradable, o perquè sí, sovint em trobo pensant que hi ha gent que es creu més que els altres, que es poden permetre el luxe de qüestionar-te i intentar trepitjar-te. Però llavors, moltes vegades, em ve un pensament al cap que em fa somriure: "Sí noi, és el que hi ha, però jo vaig tocar Thunder Road".

I això no m'ho treu ningú.

Afers Exteriors

2007-08-23T22:20:00.000+02:00

L'últim capítol del programa Afers Exteriors tractava de la Polinèsia. Com sempre, els treballs del Miquimoto tenen un segell de qualitat al meu entendre indiscutible. Ara bé, el final del programa em va fer venir pell de gallina i crec que és una gran lliçó que hauríem de tenir present cada segon de la nostra vida.

30 anys sense Groucho Marx

2007-08-19T23:01:00.000+02:00

Avui fa 30 anys que Groucho Marx ens va deixar. És difícil per algú que no entén de cinema entrar ara en grans explicacions del personatge i el que va representar. L'únic que jo puc dir és que encara ara, quan veig les seves pel·lícules, penso que era un autèntic geni. Molts dels gags, escrits i enregistrats a la dècada dels 30, es mantenen frescos i no han perdut ni la gràcia, ni l'oportunitat ni han deixat de ser vigents.

Valgui aquesta petita selecció de vídeos com a petit homenatge al geni.

Més info de Groucho Marx aquí, i algunes de les seves frases cèlebres aquí.

L'últim que tanqui

2007-08-16T23:05:00.000+02:00

L'últim que tanqui. O el primer que obri, tot depèn de si entres o surts, de si surts o entres.

És la teoria del vas mig ple o mig buit. Particularment sempre he preferit veure'l mig ple. Costa el mateix i, tant per tant, sempre hi ha esperança.

I tota aquesta collonada a que ve? A res. Només que he pensat que de cara al curs que ve vull actualitzar el blog un cop a la setmana, vull ser capaç de trobar el temps per escriure aquesta i altres coses. És trist haver-nos de buscar obligacions per a fer el que més ens agrada, però és això o res. Res o això. I tornem a començar...

L'últim que tanqui.

Història de dones

2007-05-29T23:08:00.000+02:00

Ara feia molts dies que no escrivia res. El dia a dia se'ns menja i per arribar a tot sempre acabem renunciant a les coses que més ens agraden.

Sóc dels que pensa que dediquem massa temps a la feina i que no en sabem desconnectar; acostumem a empassar-nos-hi tota la merda que després acaben pagant els de casa teu. No ens deixa dialogar, fer coses noves, gaudir de la vida... perquè estem massa cansats o capficats. En definitiva, ens prenen el millor de nosaltres mateixos perquè els de sempre s'omplin les butxaques a qualsevol preu.

Avui he llegit al diari un text que he pensat que valia molt la pena i he cregut oportú penjar-ne al blog un fragment. Està escrit pels periodistes Toni de la Torre i Carla Gràcia, apareix a la pàgina 52 de l'Avui d'avui (29 de maig) i es titula Història de dones.

(...) En poc temps ja tenien dos fills, s'havien traslladat a un suburbi de Tòquio poc més gran que la seva casa de la infància i passaven els dies sense adornar-se'n. A poc a poc, van anar ascendint el Kyosuke, el seu marit, i podien viure amb més tranquil·litat. Es veien poc, i ella ja no li podia endevinar ni una petita espurna de somnis als ulls. L'americana i la corbata i, en definitiva, la seva verdadera família, la feina, li havien absorbit les il·lusions i els somriures. (...)

Quanta gent s'identifica, en major o menor mesura, amb aquest text? És cert que hem de treballar per viure, però val la pena que dediquem la vida a les nostres empreses a canvi d'uns pocs euros? Podríem treballar només per viure i dedicar la resta del dia a ser feliços?

En fi, potser és que avui m'ha tocat llepar tot el dia...

El camí que comencem

2007-04-05T23:02:00.000+02:00

“Prega com si tot depengués de déu i treballa com si tot depengués de tu”.

Sant Agustí.

La primera part la deixo a gust de cadascú i les seves creences, però la segona crec que és absolutament magistral i simple. Estic en un temps on grans projectes m’estan esperant, projectes que seran la culminació de molts anys de feina, de bons moments, d’altres no tan bons, de moltes hores escrivint, de moltes hores escoltant...

Crec que qualsevol persona, quan s’enfronta a moments importants, dubta. Seré capaç? Serà com jo vull? En quedaré satisfet? I el dubte mai t’abandona, és aquell company inseparable que t’acompanya en les hores baixes i marxa quan potser la seguretat et fa triar el camí equivocat...

Però el camí que s’apunta és engrescador. Caldrà treballar molt, hi haurà moltes hores de feina la majoria robades a la son, hi haurà moments que ens semblarà ser els reis de tot, d’altres que voldrem llençar la tovallola... Però els camins són fets per caminar-los i en això estem, triant quin trencant agafarem i ajustant-nos les motxilles. Vinga nois, prepareu-vos que la festa comença!

El temps

2007-04-05T20:38:00.000+02:00

Només tenim el temps que tenim i se’ns escapa, com l’aigua que regalima entre les mans obertes d'un nen. Però enlloc d'ensenyar-lo a fer cassoleta i agafar-la, ens limitem a ensenyar-lo a plorar perquè no té les mans més grans. I seguim tenint només el temps que tenim, però ara una mica menys...

I continua la vergonya...

2007-03-09T20:23:00.000+01:00

Avui, el diari Avui ha publicat una entrevista amb en Tortell Poltrona. La llàstima és que això no dóna vots i per tant no hi haurà cap polític que s'hi impliqui...

"Hem hagut de fer fora tota la companyia"

Andreu Gomila

L'alma mater del Circ Cric, Jaume Mateu, o Tortell Poltrona, ha decidit aturar la girar a causa dels problemes sorgits arran de la inexistència d'una legislació que reguli el sector del circ a Catalunya, com explicava l'AVUI ahir. Aquests últims cinc anys de voltar pel país han estat un autèntic viacrucis per al Cric, amb múltiples entrebancs. Ells, que són Premi Nacional de Cultura 2005, han hagut de començar un espectacle sense llum i sense aigua. Mateu explica el seu calvari.

¿L'aturada de la gira és un pols amb l'administració local?
És un pols contra nosaltres mateixos. La gent que fem circ en aquest país estem confosos amb unes activitats que s'han anomenat circ durant molts anys, i que no ho són ni ho han estat mai, i que moltes vegades són una activitat fraudulenta. Aleshores això és un pols que volem agafar i dignificar, igual que ho hem aconseguit fer a molts altres llocs del món. El primer circ contemporani que es munta al món mundial va ser el Circ Cric, el 1981. Vam ser els primers que no veníem de la línia directa del circ tradicional que vam sortir amb carpa.

Per què creu que no existeix encara una llei de circ?
Hi ha un projecte de llei, presentat pel senyor Benach quan encara no era president del Parlament. Segurament que coses com l'Estatut, o la política antiterrorista, tenen prioritat.

Vostè s'ha trobat amb Joan Manuel Tresserras. Quina actitud ha percebut del conseller de Cultura i Comunicació?
La receptivitat per part d'en Tresserras és bona. El que falta és dotar tot això d'una sèrie de protocols. Que en un país no hi hagi ni tan sols un cens dels circs que estan treballant, quan les competències culturals són absolutament nostres, és un acte de deixadesa.

¿En quines condicions estan obligats a treballar?
Les condicions en què treballa el circ ja són, per se, bastant al límit. Nosaltres estem a la mercè del vent, de la pluja, de la calor. En aquests cinc anys que portàvem de gira hem fet 108 muntatges, amb una vela de 33 metres de diàmetre i una capacitat de mil places. Tot això es mou a mà. I darrere d'això, hi ha mil problemes. El problema més gran és que no hi ha un protocol únic. No hi ha una fórmula única, i això que l'Associació de Professionals del Circ de Catalunya ha fet tot un dossier, que ha lliurat a la Generalitat, sobre com haurien de funcionar els circs i com funcionen als països veïns. Els que fem circ ens trobem amb aquesta gran confusió que hi ha entre nosaltres i el que serien los circos, de la dona barbuda, etc.

Quina sensació té quan ve a Barcelona el Cirque du Soleil i ho té tot parat?
La sensació és d'impotència. I més quan nosaltres som els que vam iniciar el camí que el Cirque du Soleil ha seguit.

Quins són els principals problemes que es troben amb els ajuntaments?
Tot això és un galimaties. No hi ha una cosa única. Hi han ajuntament que ja tenen prohibida expressament la presència del circ en les seves localitats. Aleshores, els has de convèncer perquè ens facin una excepció perquè som una cosa diferent. Hi han llocs on arribes, i la regidoria de Cultura hi està totalment d'acord, però la de Via Pública aplica els mateixos criteris que aplicaria a una parada de fruita (amb tot el respecte). No hi ha ordre ni hi ha concert. I quan aquesta batalla s'ha portat a terme durant cinc anys, i et veus amb la impossibilitat de poder mantenir els contractes de 50 persones, abans d'anar a la presó, més val plegar.

Tenen problemes econòmics?
Hem hagut d'acomiadar tota la companyia.

Si el problema no es resol, ¿pensen aturar les gires per sempre?
Ens veiem incapaços, amb aquestes condicions, de seguir mantenint un circ que tingui una implantació territorial d'aquestes característiques. Si, una setmana abans d'anar a Reus, no podem posar la nostra comunicació, ja saps el que passarà: la gent no vindrà perquè no sabrà que hi som. I si la gent no ve i no tenim ingressos de guixeta, no podem pagar a final de mes.

Deia que hi ha circs que actuen en la semidelinqüència. Per què passa, això?
A Tarragona ens van robar la nostra publicitat, vam anar a la comissaria de Policia Nacional a denunciar-ho, i ens van dir que això era una cosa entre nosaltres, que ells no hi entraven. Als nostres cartells, aprofitant el nostre nom, ens han enganxat publicitat d'altres circs... Tot això hauria d'estar penalitzat.

¿El circ a Catalunya pot acabar-se, si no se soluciona tot això?
Espero que no. Però potser haurà de canviar de format. Haurem de treballar, únicament i exclusiva, dins de les programacions teatrals.

El Circ Cric diu prou

2007-03-08T22:47:00.000+01:00

És una autèntica llàstima, però malauradament és el que passa sempre a casa nostra: hem de quedar bé amb els de fora i els de dins els tractem com una merda. Tot seguit us reprodueixo un article de Jordi Jané, publicat a l'Avui d'avui.

El Circ Cric diu prou

Jordi Jané

Tortell Poltrona acaba de cancel·lar la gira d'enguany a causa de les constants dificultats burocràtiques amb els ajuntaments. "Quan arriba el Soleil, tot li són facilitats i gara-gares. Nosaltres hem hagut de fer mil gestions i gastar un munt d'energies per poder instal·lar-nos aquí, quan necessitàvem aquestes energies per tenir l'espectacle a punt". Poltrona em deia això ara fa un any, just abans de debutar al costat de les fonts de Montjuïc. En efecte, aconseguir els permisos per instal·lar la carpa en aquell indret va significar un llarg viacrucis per estacions tan pintoresques com el districte de Sants-Montjuïc, l'empresa BSM, Via Pública, regidoria de Cultura, Parcs i Jardins, Fira de Barcelona, Fonts de Montjuïc i pavelló Mies Van der Rohe.
Tot i així, van començar les funcions sense aigua ni corrent elèctric. És només un exemple dels entrebancs amb què un producte cultural genuí i magníficament exportable com el Cric (Premi Nacional de Cultura 2005) es troba cada dia.
Ara ha emès un comunicat en què diu que el que els ha passat "és un resum del que ha estat habitual aquests darrers cinc anys, des que el 2002 el Circ Cric va retornar a la itinerància. En aquest temps hem visitat 105 poblacions, hem fet 548 representacions i hem acollit 288.805 espectadors. El que aquí expliquem és la punta de l'iceberg que ens ha fet aturar la màquina". "Tot el que demanem a un ajuntament a canvi d'oferir-los l'espectacle és ser rebuts i tractats des de l'àmbit de cultura. I a partir d'aquí, conjuntament, gestionar l'ocupació del terreny, llum, aigua, clavegueram, i que ens deixin posar la nostra publicitat efímera, que nosaltres mateixos retirem quan marxem. Creiem que no és demanar massa. Però pel que sembla, és molt", conclouen. El viacrucis
Al febrer el Cric reiniciava la gira d'enguany preveient Tarragona, Cambrils, Tortosa, Reus i Valls. Per Setmana Santa arribava als voltants de Barcelona. A l'abril combinava la gira amb l'habitual campanya escolar a Sant Esteve de Palautordera i volia acabar per Nadal. Fan Tarragona per Carnaval, però tenen problemes amb la publicitat estàtica a causa de la descoordinació entre Via Pública i Cultura. Un altre circ els furta una part de les cartelleres i manipula les restants mantenint el nom del Cric però enganxant-hi les dates i horaris de les seves funcions: usurpació de nom i imatge. Resultat: fracàs de taquilla.
A Cambrils el consistori no vol circs, però al final fan una excepció cultural amb el Cric. Poltrona anul·la l'estada a Valls perquè l'Ajuntament hi ha autoritzat un altre circ una setmana abans. A Tortosa, més descoordinació: s'ha d'anul·lar perquè Via Pública fa obres a la plaça on Cultura havia autoritzat el Cric. Això i un il·lògic problema de cartelleres amb l'Ajuntament de Reus fa cancel·lar també les actuacions a la capital del Baix Camp.
El 3 i 4 de març el Cric omple a Vilafranca. Fracassa una gestió amb Sant Boi de Llobregat perquè l'Ajuntament ja ha pactat amb el Circo Americano que un mes abans no hi hagi cap altre circ. Insòlit: porta el tema la regidoria de Medi Ambient. Boni, president de l'Associació de Professionals de Circ de Catalunya, opina: "Cal que els municipis es coordinin logísticament; això és un desori." La necessària normativa
La problemàtica del circ itinerant a Catalunya implica agents molt diversos (Federació i Associació de Municipis, Associació de Professionals de Circ, departament de Cultura, etc.), i ningú més que la Generalitat pot impulsar una normativa supramunicipal de consens que la solucioni definitivament. Alfred Fort, ànima de la Fira de Circ Trapezi (Reus), opina: "No és bo que cada municipi tingui un criteri diferent: cal una normativa clara per a tothom. I, d'altra banda, les regidories de Cultura haurien de determinar la freqüència de pas dels circs pels seus municipis, tant per satisfer la necessitat cultural com per evitar la política de terra cremada que practiquen alguns circs".
En una reunió celebrada fa pocs dies entre Poltrona, el conseller Tresserras i el seu equip, ja es va veure clarament la necessitat d'homologar una normativa, un codi ètic i un cens dels circs que itineren amb vela pel país. Després d'un fet tan greu com aquest, és una prioritat màxima per al nostre govern.

Animal de circ: retrat de Tortell Poltrona

2007-02-12T18:36:00.000+01:00

En qualsevol país mínimament civilitzat en Tortell Poltrona seria un referent. Però al nostre país, acostumat a demanar perdó primer i ajupir el cap després gràcies a la nostra classe política, no és més que un lluitador i un aventurer. Lluitador perquè ha suat sang, suor i llàgrimes per convertir en realitat el somni del Circ Cric. Aventurer perquè ser artista al nostre país és un esport de risc. No vull dir, però, que cap d'aquestes dues qualitats sigui dolenta, justament són les que han dut aquest gran pallasso al cim que desitjava, tal com retrata en Marcel Barrera al llibre Animal de circ: retrat de Tortell Poltrona (Edicions Dau, ISBN 84-935228-1-3).

El llibre és senzill, però justament aquesta és una de les seves virtuts; no es tracta de delectar-nos amb una prosa modèlica, sinó de retratar-nos un personatge polifacètic. La seva història és explicada des de l'inici, amb les primeres actuacions, amb el perquè del seu nom artístic, amb el primer Circ Cric que no va arribar a triomfar... Tot fins arribar als nostres dies, gràcies a la tenacitat del nostre protagonista. És un llibre que el comences i, abans no t'has adonat, resulta que ja s'ha acabat.

Sovint ens caldria valorar més el que tenim a casa, assaborir els grans artistes que tenim al nostre país en moltes especialitats. Aquest llibre és un pas en aquesta direcció, és una manera de reivindicar un dels millors pallassos del món: en Tortell Poltrona.

Si podeu, llegiu-lo. No us en penedireu.

Gira de Joe Grushecky

2007-01-23T20:54:00.000+01:00

Doncs sí, la Francesca m'ha fet pensar que tenia en ment de penjar això, però amb tantes coses al cap... Ja fa alguns dies us parlava de Joe Grushecky (si voleu fer memòria cliqueu aquí). Doncs vés per on ara el tenim de gira per Espanya. La veritat és que vam intentar que vingués als Hostalets, però aquest cop no ho vam lligar. En fi...

Per cert Francesca, he vist que t'has animat a fer un blog, eh? Mira, jo he arribat a la conclusió que és una cosa que no serveix absolutament de res, però és molt divertit! Si més no rumies una estona i sempre pots trobar gent amb les mateixes afinitats. Benvinguda!!!

Aquí penjo un vídeo de la cançó que obre l'últim disc de Joe Grushecky, Code of silence. Es dóna la circumstància que està escrita amb un senyor que es diu... com era? Alguna cosa així com... Bruce Springsteen? Sí, em sembla que era això!!! I els van donar un Grammy, o això deien...

Més info: www.grushecky.com

La Vall de Cardós

2007-01-21T22:37:00.000+01:00

Avui m'han enviat un correu recomanant-me d'entrar a la següent web:

http://www.lavalldecardos.info/.

Feu com us sembli, però crec que estaria bé que entréssiu i ho llegíssiu.

Res més, com més breu millor!!

Quin gener tan mal parit...

2007-01-02T23:59:00.000+01:00

Doncs això! La feina em surt per les orelles. El dia 12 organitzant, com a membre del K.O.K., el gran concert Acords amb Leonard Cohen. El dia 13 tenim bolo amb els Boys Damm al City Arms de Centelles i el 26 un altre d'acústic a Manresa amb La Noche del Leeds. Quina feinada...

Més info:

Web del K.O.K.
Web de La Noche del Leeds
Els Boys-Damm encara no tenim web!

La Ploranera

2006-12-17T10:32:00.000+01:00

La Ploranera és un dels personatges de la mitologia de la nostra terra. Abans a la Plana de Vic la boira solia ser molt i molt espessa i sovint et deixava ben xop. Per por que els nens sortissin als carrers i als camps i es perdessin els grans els deien que havien de vigilar de no trobar la Ploranera. Si els trobava, se'ls enduria al seu cau, on els xuclaria fins empassar-se'ls. Lògicament molts nens optaven per no sortir i, si ho feien, tenien prou cura de no perdre's. Avui dia la Ploranera ens continua visitant, però ni la boira és el que era ni nosaltres li tenim ja gaire respecte. De tota manera, millor vigilar per si de cas...

Joe Grushecky

2006-11-26T23:18:00.000+01:00

Els americans, genèricament parlant, tenen molts defectes i alguna virtut. La primera gran virtut és que fan rock'n'roll com ningú més sap fer-lo. La segona és que quan hi ha una desgràcia al seu país corren tots a solidaritzar-se i a fer el que calgui. El cas que us presento a continuació agrupa totes dues virtuts i, a més, em serveix per a parlar de Joe Grushecky.

Aquest músic nord-americà va néixer a Pittsburgh i va debutar l'any 1979 amb el disc Love's so tough. Ha guanyat un grammy per la cançó Code of silence, escrita amb mitges amb el seu bon amic Bruce Springsteen, i té una extensa carrera en solitari. No us penseu, però, que és un músic difícil de veure en directe; ha vingut al nostre país tres o quatre vegades i les dues últimes gires han passat pels Hostalets de Balenyà. Han estat grans concerts de rock'n'roll d'alt nivell.

Doncs bé, quan l'any passat el malauradament famós huracà Katrina va arrassar New Orleans, ell va escriure una cançó anomenada Lake Pontchartrain on criticava l'actuació del govern americà i se solidaritzava amb les víctimes. Tots els beneficis generats per la cançó van destinar-se a ajudar la gent que va quedar afectada per la desgràcia. El vídeo que us he penjat es correspon a aquesta cançó i a sota us he posat la lletra per si us voleu entretenir en llegir-la.

Només vull afegir que aquest rocker nord-americà té un nou disc al mercat més que recomanable. Si el voleu comprar, o si voleu més informació, podeu adreçar-vos a www.grushecky.com

Lake Pontchartrain(Joe Grushecky/joe grushecky music publishing)copyright joe grushecky 2005

The hurricane is coming
Blowing 15 inches of rain
We got trapped in this city
When the levees started to break

Wading through the dirty water
Clinging to life on a roof
Praying for someone to save us
Someone to tell us the truth

I’m Gonna cry for Louisiana
Cry for New Orleans
They said the water is rising
On Lake Pontchartrain
The water is rising
On Lake Pontchartrain

Take magnolia to the big dome
Where they play the football games
Hold on to our living
Leave the bodies where they lay

Got to find some food and water
Got to keep our people safe
They said the calvary are coming
I hope they’re not too late

I’m Gonna cry for Louisiana
Cry for New Orleans
They said the water is rising
On Lake Pontchartrain
The water is rising
On Lake Pontchartrain

Where’s the helicopters

Where is the reserve

Where is everything that was promised

Is this all that we deserve

Rape and murder water and blood

Who are we going to turn toafter the flood

I’m Gonna cry for Louisiana
Cry for New Orleans
They said the water is rising
On Lake Pontchartrain
The water is rising
On Lake Pontchartrain

Filosofia de carrer

2006-11-14T22:53:00.000+01:00

Avui m'ha passat una cosa que m'ha deixat sense paraules. El fet és que anava passejant amb la Montse, en Jordi i la Noa i ens hem parat davant d'un forn de pa per comprar berenar. La Noa, o sigui la nostra gossa, semblava saber perfectament que li podia caure alguna cosa i s'ha quedat clavada mirant la botiga.
A tot això han arribat dos nens, un d'uns quatre anys i l'altre d'uns vuit, amb una galeta de gos a la mà. M'han demanat el nom de la gossa i l'han cridat per l'esquena per a donar-li la galeta. Però la Noa estava fixada amb la Montse i ni s'ha girat. Després d'insistir i, per què no dir-ho de cridar a la Noa amb veu una mica sèria, finalment s'ha girat un moment i en veure la galeta l'ha agafat i se l'ha menjat. Però al mateix moment ha tornat a passar dels dos nens i els ha tornat a donar l'esquena amb la vista fixa a la botiga. El nen gran li ha intentat fer unes carícies però la Noa ni cas. Finalment, amb tota la naturalitat del món, el nen em mira i em diu:

- És que tothom sap que hi ha vegades que l'estómac passa per davant de l'amor. Adéu!

I ha marxat. I jo me l'he mirat. I quan la Montse ha sortit de la botiga encara m'ha trobat amb la boca oberta. Filosofia de carrer. Una gran frase per a un nen molt petit. Que en podem aprendre de coses...

Transport públic

2006-11-03T21:42:00.000+01:00

Un dia més he sortit de Vic per anar a treballar. Tinc costum de sentir la ràdio tranquil·lament, a poc volum, i baixar tranquil·lament fins a Centelles. Però cada dia trobo que em costa més, cada dia hi ha més cotxes a la carretera. No hi ha cues, però el trànsit és molt intens. Evidentment no és res comparat amb el que et pots trobar entrant i sortint de Barcelona, però ho he trobat una mica preocupant. I m'he preguntat si algun dia hi haurà tants cotxes que haurem de fer sempre cua per anar a tot arreu.

Si bé això és un pèl exagerat, és evident que cada any es venen molts i molts cotxes i que són moltes les famílies que en tenen dos i fins i tot tres. L'any 2002, entre cotxes i motos, hi havia a Catalunya un total de 3.423.913 vehicles. Pràcticament un per cada dos habitants.

Reduir el nombre de cotxes a la carretera és un objectiu, al meu entendre, prioritari. Llàstima que per a l'administració és absolutament secundari. La primera mesura que m'ha vingut al cap per a potenciar aquest decrement de vehicles ha estat compartir-los. M'he dedicat a observar quants cotxes anaven amb més d'una persona a dins; el resultat ha estat esfereïdor. Alt per alt, he comptat que només en un cotxe de cada deu hi anava més d'una persona i el meu no era un d'ells. Això m'ha fet rumiar. Quanta gent viu a la mateixa ciutat o poble, treballa a la mateixa empresa i no comparteix vehicle? Compartir ens portaria molts beneficis:

Econòmics: tots sabem que un cotxe és un forat a la butxaca i, en canvi, tinc la sensació que poca gent es planteja reduir-ne l'ús per a estalviar algun caler.
Seguretat: en ser el trànsit més fluid el nombre d'accidents potser també disminuiria.
Ambientals: posaríem el nostre granet de sorra per a reduir les emissions contaminants. Les emissions d'un vehicle són insignificants, però la suma de molts insignificants poden acabar fent una quantitat molt important.

I si ho veig tan clar, per què jo no comparteixo cotxe? Perquè tots cinc treballadors venim de llocs diferents. Llàstima. Però encara hi ha més fórmules per a treure cotxes de la carretera tot i que, malauradament, no està en les nostres mans potenciar-les.

Des de l'aparició de l'automòbil al nostre país, l'única manera de millorar les comunicacions ha estat construir moltes carreteres i ampliar les ja existents. No dic que no pugui estar bé però al meu entendre és un model que s'ha demostrat fracassat. Més carreteres vol dir més cotxes i això no soluciona cap problema; sinó que ho demanin a la gent de Barcelona o rodalies que cada dia han de fer hores i hores de cua per anar a la feina o a casa. Ara bé, no podríem canviar de model? No podríem invertir en un transport públic decent i digne?

Estudiem el meu cas: fer servir el tren per anar a la feina m'implicaria sortir de casa una hora abans. En plegar, arribaria a casa una hora i mitja més tard del que ho faig anant en cotxe. Això suposant que el tren no s'espatlli i vagi a l'hora. Si per per mala sort un dia m'adormo o plego més tard de la feina, o bé arribo tard a treballar o bé arribo a casa tres hores més tard de l'habitual. Amb un transport públic a l'alçada del nostre país jo no dubtaria ni un segon en agafar el tren: és més econòmic i, a més, aniria més tranquil. El problema és que la línia Barcelona-Puigcerdà és d'una sola via i no permet una freqüència de trens adequada. A això cal afegir que la línia és vella i els trens no poden córrer. Pel que fa a l'autobús, l'horari tampoc s'escau.

Aquest és el meu cas, però estic segur que molts dels qui llegiu aquest escrit us trobareu igual que jo. No feu servir el transport públic perquè no podeu, ja sigui perquè no us lliguen els horaris, perquè sempre van plens, perquè no arriben allà on vosaltres necessiteu o perquè no us poden assegurar l'acompliment d'un horari. Quants cotxes treuríem de les carreteres amb uns transports públics dignes?

En fi, seguirem anant a treballar en cotxe perquè no tenim altra solució. Em prometo a mi mateix estar alerta per a compartir vehicle i posaré un ciri a la Mare de Déu dels Impossibles per a demanar-li la doble via a la línia Barcelona-Puigcerdà. Puc fer res més?

Roy Orbison

2006-10-22T22:32:00.000+02:00

Roy Orbison va néixer el 23 d'abril de 1936 a Vernon, Texas. Va aconseguir el seu primer èxit l'any 1960 amb la cançó “Only the lonely” i a partir d'aquí va arribar a tenir més de deu èxits a la llista de números 1 durant la dècada dels seixanta. La seva cançó estel·lar va ser “Pretty woman”, publicada l'any 1964.

Un dels trets distintius d'aquest músic és que anava sempre de negre i amb ulleres fosques. No era una qüestió estètica, sinó que responia a dues grans tragèdies que van afectar de manera consecutiva la seva vida: l'any 1966 va morir la seva dona en un accident de trànsit i el 1968, en un incendi que va cremar casa seva, van morir dos dels seus fills.

Van seguir uns anys que poca cosa es va saber d'ell, però el cinema va recuperar la seva figura i el va tornar a col·locar allà on es mereixia. L'any 1986 David Lynch va recuperar la seva cançó “In dreams” per a la pel·lícula “Blue velvet” i això va fer revifar la seva carrera.

Però quan semblava que el vent li bufava de cara una altra vegada, el 7 de desembre de 1988 un infart va acabar amb la seva vida. Només tenia 52 anys.

L'any 1989 es va editar el seu àlbum pòstum, titulat “Mistery girl”. Malauradament no va ser a temps de veure com la seva cançó més famosa, “Pretty woman”, era utilitzada l'any 1990 per a la pel·lícula homònima protagonitzada per Richard Gere i Julia Roberts. La cançó va esdevenir un èxit mundial pujant altra vegada al capdamunt de totes les llistes.

El vídeo que he triat correspon precisament a la cançó “Pretty woman”. Va ser enregistrada el 30 de setembre de 1987 al Coconut Grove Nightclub de l'hotel Ambassador de Los Angeles i es va publicar en un disc i vídeo (després CD i DVD) titulat “Roy Orbison and friends”. Es tractava d'un concert d'homenatge on van col·laborar gent com Bruce Springsteen, Jackson Browne, Tom Waits o Elvis Costello entre d'altres. Els podem veure a tots tocant en aquesta cançó al costat de Roy Orbison.

El cost de les eleccions al Parlament

2006-10-15T00:43:00.000+02:00

Encara no ha començat la campanya electoral i ja n'estic fart. Estic fart de veure els polítics dir-se el nom del porc als mitjans de comunicació, de veure'ls esbombar les vergonyes dels altres i de tapar-se convenientment les seves, de veure'ls fent promeses que mai compliran, de veure'ls... Avui he estat bona part del dia amb això al cap i, vés per on, se m'ha acudit pensar què ens costa als catalans aquesta campanya electoral. He pensat que ho sabria ràpidament pero resulta que he entrat al Google i no ho he sabut trobar. He entrat a les webs dels partits polítics i tampoc. Malament va quan la informació s'amaga! Finalment, i després d'una bona estona, he anat a parar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, número 4715 de 08/09/2006 i he llegit el següent:

"Article 1
Determinació de les subvencions

1.1 L’Administració de la Generalitat subvencionarà les despeses ocasionades als partits, federacions, coalicions o agrupacions d’electors amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2006, d’acord amb les regles següents:
a) 18.431,32 euros per escó obtingut.
b) 0,70 euros per vot aconseguit per a cada candidatura que hagi obtingut, com a mínim, un escó.
0,19 euros per cada elector d’una circumscripció electoral, sempre que la candidatura obtingui un escó en aquesta circumscripció i aconsegueixi formar grup parlamentari, per les despeses originades per la tramesa directa i personal als electors dels sobres i les paperetes electorals, o de propaganda i publicitat electoral.

1.2 Cap partit, federació, coalició o agrupació d’electors no pot superar en aquestes eleccions, per despeses electorals, el límit que resulti de multiplicar per 0,37 euros el nombre d’habitants de població de dret de les circumscripcions electorals on presentin candidatures".

Anem a fer quatre números ràpids i per partits, prenent com a base les eleccions al Parlament de l'any 2003:

1r criteri: 18.431,32€ per escó obtingut.

PSC: 42 escons x 18.431,32€ = 774.115,44€
CiU: 46 escons x 18.431,32€ = 847.840,72€
ERC: 23 escons x 18.431,32€ = 423.920,36€
PPC: 15 escons x 18.431,32€ = 276.469,80€
ICV: 9 escons x 18.431,32€ = 165.881,88€

TOTAL: 2.488.228,20€

2n criteri: 0,70€ per vot aconseguit.

PSC: 1.031.454 x 0,70€ = 722.017,80€
CiU: 1.024.425 x 0,70€ = 717.097,50€
ERC: 544.324 x 0,70€ = 381.026,80€
PPC: 393.499 x 0,70€ = 275.449,30€
ICV: 241.163 x 0,70€ = 168.814,10€

TOTAL: 2.264.405,50€

3r criteri: 0,19€ per cada elector d'una circumscripció electoral. En aquest cas, com tots els partits van treure més d'un escó a cada circumscripció, podem fer servir el total de vots de l'apartat anterior.

PSC: 1.031.454 x 0,19€ = 195.976,26€
CiU: 1.024.425 x 0,19€ = 194.640,75€
ERC: 544.324 x 0,19€ = 103.421,56€
PPC: 393.499 x 0,19€ = 74.764,81€
ICV: 241.163 x 0,19€ = 45.820,97€

TOTAL: 614.624,35€

Tot plegat fa el següent total per partits:

PSC: 1.692.109,50€
CiU: 1.759.578,97€
ERC: 908.368,72€
PPC: 626.683,91€
ICV: 380.516,95€

TOTAL: 5.367.258,05€

A tot això cal afegir que la campanya que ha engegat la Generalitat per a motivar la participació ciutadana en les eleccions puja a un total de 1.439.186,00€. En definitiva, que aquestes eleccions ens costen als catalans “només” un total de 6.806.444,05€.

I d'on surten aquests diners? Evidentment de la nostra butxaca. I per a què serveixen? Us en faig una petita llista:

Per organitzar mítings on es posen tots a parir i ens fan promeses que, per descomptat, després obliden.
Per editar DVDs, llibres o altres desacreditant les tasques dels demés i prometent més coses que evidentment no compliran.
Per envair-nos casa nostra de correspondència, tot i tenir una enganxina a la bústia dient que no volem propaganda. Es veu que els polítics deuen estar exempts de respectar la nostra voluntat. Per cert, la propaganda inclou tot de promeses que tampoc compliran.
Per pidolar el nostre vot que després podran fer servir per augmentar els seus ingressos segons els càlculs abans esmentats. No sé si us ho havia dit, però pidolen tot fent promeses que mai compliran.
Per poder anar a veure la final de la Champions a París sense haver de fer cap cua ni entrar en cap sorteig ni, possiblement, pagar res. Per aconseguir-ho deuen fer petites promeses que, aquestes sí, s'asseguraran que es compleixin en el mínim temps possible.
Per crear crispació i mala llet, doncs no tenen cap problema a enfrontar la societat civil si convé. El màxim exponent d'això és el PP, però com és una tàctica que funciona s'hi van apuntant tots. En aquest cas no cal que es molestin a prometre res: els és més ràpid insultar-se entre ells i, si convé, insultar-nos a nosaltres.
Per malgastar una quantitat de recursos en forma de paper o llum, per exemple, absolutament innecessària. Després ells mateixos ens munten la Setmana de l'Energia per a dir-nos que hem de vigilar amb el què gastem. Estic d'acord en fer-ho, però ells no són pas diferents de nosaltres i haurien de predicar amb l'exemple.

En fi, tot això i moltes més coses que se'ns podrien anar acudint.

Per un altre cantó, us heu plantejat la gran quantitat de coses que podríem fer amb 6.806.444,05€? Pensem el nostre entorn més immediat:

Quanta gent gran coneixeu que subsisteixen amb pensions de menys de 300,00€ al mes?
Quanta gent jove coneixeu que no es poden comprar un pis i no se'ls dóna cap ajuda?
Quant gent coneixeu que tot just cobra el salari mínim interprofessional?
Quantes obres es podrien fer per millorar les infraestructures del vostre poble o ciutat i millorar així la vostra qualitat de vida?
Quant es podria rebaixar el preu del tranport públic si es destinessin tots aquests diners a subvencionar-lo?
Quant es podria rebaixar el dèficit de la sanitat i així estalviar-nos un bon grapat d'impostos?

La llista podria ser llarga, molt llarga. És cert que els 6.806.444,05€ no ens arreglarien el país, però per a molta gent podrien suposar una bona empenta. No seria millor invertir-los així?

I com ho podem fer per estalviar-nos aquests diners? Molt senzill: la campanya que la facin per internet, que a part de ser més econòmic no estarem obligats a menjar-nos-la. Que convoquin rodes de premsa al seu local i allà que s'insultin tot el que vulguin. No cal que ens enviïn cartes, que rodin anuncis per la televisió, que enregistrin falques de ràdio, que lloguin el Sant Jordi o cap altre recinte per fer mítings, que facin cartells amb la foto dels candidats... Res, tot això s'ho poden estalviar.

En fi, que ja venia calent i encara m'he posat de més mala llet però ara, a sobre, amb raó i amb números a la mà. Si algú llegeix això i creu que m'he equivocat amb els números li estaré molt agraït que em corregeixi, tot i que no tinc l'esperança d'haver-me desencaminat gaire. El que emprenya de tot plegat és que em dono conta que quan els polítics ens pidolen el vot és, en definitiva, per diners. Que si volen la poltrona no és res més que per diners. I que els diners són l'única cosa que motiva a la gent que ens mana. I això crec, sincerament, que no ens ho mereixem. Volem polítics que treballin pel país i per nosaltres. I per ningú més.

Fonts:

DOGC número 4715 de 08/09/2006, decret 333/2006 de 5 de setembre.

www.gencat.net, Governació i Administracions públiques, Dades i estadístiques, Les eleccions, Parlament de Catalunya, Resultats per candidatura 2003.

www.telenotícies.cat clicant el següent enllaç: http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=148292

La setmana de l'energia

2006-10-04T18:15:00.000+02:00

Aquesta és la setmana de l'energia: si tots estalviem només una mica, el global estalviat energèticament parlant és immens i això comporta beneficis per al nostre medi ambient i pèrdues a Endesa i Aigües de Barcelona. Fa poc vam celebrar la setmana de la mobilitat sostenible i segura, estem immersos en la setmana i+ de la custòdia del territori, el mes que ve celebrarem la setmana de la ciència, a finals de febrer la del llibre en català, pel juliol la d'eduació ambiental i així tantes i tantes setmanes que, sumades, segur que farien més de 52, que són les que té un any.

Per descomptat que no critico totes aquestes iniciatives, ben al contrari. Però també penso que estaria bé que ens deixéssim de setmanes i celebréssim tots junts “L'any del Sentit Comú”. Aquest sentit comú és el que ens fa pensar que no cal tenir l'aixeta oberta si no hem de fer servir l'aigua; que és millor anar a peu que en transport públic i millor en tranport públic que en cotxe particular; que no és necessari pegar a una dona perquè ens estimi o ens deixi d'estimar; que els nens són nens i tenen tots els drets del món, inclosos els d'aprendre i divertir-se; que llegir és un plaer i que fer-ho en català no és ni cap delicte ni cap heroïcitat; que el paisatge que ens envolta no tenim cap dret a destruir-lo; i així tantes i tantes coses.

Potser si optéssim per aquesta solució tot ens aniria molt millor. Estaríem més bé amb el nostre entorn, seríem més feliços i tindríem molts menys disgustos. Això sí, de feina no en faltaria perquè malauradament el sentit comú és el menys comú dels sentits, i canviar això costaria...

Nils Lofgren

2006-09-29T17:24:00.000+02:00

Aquest increïble músic nord-americà, nascut el 21 de juny de 1951, va començar a tocar professionalment als 17 anys a la banda de Neil Young. Tot i que va començar tocant el piano, el fet és que és un excel·lent guitarrista. Ja de jove era conegut com el "Jimi Hendrix blanc". Va estar a punt de ser guitarrista dels Rolling Stones, tot i que al final qui va ocupar la plaça va ser Ron Wood. La fama li va arribar l'any 1984 en ocupar un lloc a la E Street Band de Bruce Springsteen, banda a la que encara pertany. També ha tocat amb gent de la talla de Ringo Starr, Jerry Lee Lewis, Paul Rodgers o Willie Nelson. El fet d'haver col·laborat amb músics d'aquesta magnitud ha fet que la seva obra quedés sempre en un injust segon pla.

El vídeo que he triat correspon a l'any 1981, en plena gira mundial de presentació de l'àlbum "Night fades away". La cancó es titula "You're so easy" i està enregistrada al Rockpalast. Respecte a aquest vídeo, el mateix Nils Lofgren ha comentat que mai l'ha pogut veure sencer. La raó és que a mitja cançó deixa la guitarra i es posa a fer bots sobre l'escenari; en aquell moment s'ho va passar molt bé però, en veure les imatges, es veu que es va morir de vergonya i no va poder acabar de veure-les. Malgrat això, el solo final és molt bo i molt característic d'ell.

Si voleu més informació d'aquest gran músic podeu connectar-vos a www.nilslofgren.com