Democràcia i 13D: l'estafa del segle XXI

El proper dia 13 de desembre alguns catalans podran expressar lliurement el seu posicionament envers la independència del nostre país. Una expressió materialitzada en un simple sí o no. Malauradament només una part de nosaltres podrà votar perquè alguns, com és el meu cas, no tenim la sort que al nostre municipi haguem organitzat la consulta.

Resulta trist, entrats ja al segle XXI, que un poble no pugui decidir lliurement el seu futur. Per què? La meva resposta sempre és la mateixa: perquè el model de societat que hem triat, diguem-ne democràcia, no ens ho permet. I això em resulta contradictori perquè en la meva opinió justament la democràcia és el millor model a seguir. Afortunadament per a la meva salut mental tinc la solució a aquesta contradicció: vivim en un país democràtic que no té ni la més mínima intenció de desenvolupar una democràcia. I com es menja això?

Des de la meva perspectiva, i tendint a la simplificació, una democràcia té dos actors principals: la societat i els polítics. Els primers són els qui han de decidir, els qui han d’expressar la seva voluntat per evolucionar en la direcció que creguin oportuna. Lògicament no tothom pensa igual i sempre hi ha una sana lluita entre els qui pensen que les coses estan bé com estan i els qui les volen canviar tot intentant convèncer els altres que es poden fer millor d’una altra manera. Si tots vulguéssim manar no ens entendríem mai de la vida i necessitem algú que ens representi, un ofici conegut genèricament amb el nom de “polític”. Els polítics fan funcionar la màquina democràtica agrupats en partits que representen la diversitat de pensament de la societat. Cada determinat nombre d’anys anem a les urnes a posar-los les notes i renovar-los el contracte de treball que tenen amb nosaltres: si ens ha agradat la seva tasca els tornem a votar i sinó canviem i donem la nostra confiança a algú altre. I si cap ens agrada votem en blanc per fer-los arribar el missatge que pensem que tots són dolents i cal que s’esforcin més. Aquesta és la teoria del sistema democràtic però al nostre país això no funciona així ni per casualitat. Què falla?

Dels dos actors de l’obra tinc molt clar que la societat no falla perquè tots tenim una opinió respecte el nostre país i la manera que ens agradaria tirar-lo endavant. Crec que el gran problema és que tenim uns polítics que s’omplen la boca de democràcia però que es cuiden prou que els nostre sistema sigui el menys democràtic possible. Ells no són treballadors i de fet tampoc es molesten ja en semblar-ho. No viuen per a la societat, viuen de la societat i intenten treure’n el màxim rèdit i allargar-lo el màxim possible. Això provoca situacions tan contradictòries com el 13D: una part del poble vol expressar a les urnes la seva voluntat i els polítics ho impedeixen amb amenaces i coaccions, amparant-se en unes lleis que ells mateixos han creat per evitar que el poble pugui donar la seva opinió i fotre’ls una puntada al cul. I els polítics petits, els dels pobles i ciutats, pensen que seria una llàstima perdre la seva cadira innecessàriament i amb l’excusa que la llei no els ho permet (la mateixa que han creat els polítics que manen als partits que ells representen) no mouen un sol dit, a part de pomposes mocions que només són prosa barata, no fos cas que els amos se’ns enfadessin. Amb honroses excepcions, això sí, però que malauradament només són això: excepcions.

I amb aquest panorama ens trobem. La societat està organitzant una consulta i els polítics no s’acaben de mullar: seria lògic que estessin a favor i es cuidessin d’organitzar-lo per ser conseqüents amb les seves idees democràtiques, o que estessin en contra i també deixessin organitzar-lo perquè, encara que no ho sembli, els partits espanyolistes també es fan dir democràtics. La realitat però és que els partits espanyols ens el prohibeixen i els catalans s’ho miren de lluny, així si la cosa surt bé i hi ha molta participació treuran pit i s’apropiaran el referèndum per tal de viure de la moma alguns anys més. I si surt malament diran que ells ja ho deien que aquest no era el millor camí i que cal reflexionar i, sobretot, deixar les coses com estan perquè així podran viure de la moma alguns anys més. Tothom s’ha preparat el terreny per aprofitar la situació passi el que passi.

Però més enlla de l’actitud dels polítics, que a aquestes alçades ja no ens hauria de sorprendre, em captiva l’empenta d’una societat que creia adormida. Ens han fet jugades de tota mena, hem tingut grans desenganys, ens han massacrat dient mentides referides a la nostra llengua i a nosaltres. I de cop i volta, quan ja semblava que amb el nostre país tot s’hi valia i amb la classe política mirant-s’ho des de la barrera, un grup de gent ha sacsejat l’ampolla i ens ha demostrat que encara som vius i tenim molta feina a fer. Amb una consulta que tothom s’entesta a recordar que no té cap validesa legal, segurament per la por del resultat, s’ha aconseguit centrar el debat independentista i fer-ne partícips amplis sectors de la societat. Hi haurà gent que estarà a favor i gent que no, però se’n parla que és el més important. Per pujar als cims primer cal calçar-se les sabates, ben fort si pot ser, i al meu entendre això és el que estem fent ara. Segur que molta gent ens dirà que estem equivocats, que la independència no ens porta enlloc però, la dependència ens està portant a algun lloc? Ens beneficia una dependència que ens torna menys diners dels que aportem a Espanya? Que ens nega el dret de fer servir la nostra llengua? Que es planteja la possibilitat de tirar enrere una llei aprovada pel poble català i no fa el mateix amb lleis iguals d’altres terres?

Malauradament però l’enemic no sempre és a fora: n’hi ha que enlloc de gaudir de la festa fan allò tan català de carregar-s’ho tot. Quan ningú movia un dit es queixaven que ningú feia res, quan algú organitza un referèndum diuen que no hi participaran perquè és una comèdia i no té valor legal, que aquest no és el camí. Molt bé. I quin és el camí? Hi ha alguna cosa ara mateix que puguem fer que doni millor resultat que un referèndum d’autodeterminació encara que sigui sense validesa legal? Si la resposta és sí parlem-ne, només cal posar fil a l’agulla, som molts els interessats. Però normalment la resposta és fugir d’estudi perquè es tracta de trobar pegues, de posar pals a les rodes, potser perquè en el fons els canvis sempre fan por.

La data realment important per a mi, però, és el 14D (deixant de banda les altres consultes planejades pel 2010). Un cop hagi passat la tempesta i el 13D ja sigui història, em preocupa com es podrà canalitzar tota l’energia que aquests dies està sortint a la llum d’una manera positiva, constructiva i sobretot que ens ajudi a estar una mica més a prop del nostre objectiu. I això serà complicat perquè l’adversari també juga i malauradament té el poder suficient per aigualir-nos la festa. Tot i això, passi el que passi, hi ha una cosa que no ens la prendran mai més: ens haurem demostrat d’una punyetera vegada que podem assolir la nostra fita. I això és important perquè pot ser un revulsiu pel nostre poble. La meva esperança és que serveixi perquè nova gent s’atreveixi a donar el salt a la política, amb formacions polítiques noves i la renovació de les actuals, i doni una puntada al cul a tota la colla de vividors que ens representen actualment. Gent amb pebrots, sense por, sense hipoteques polítiques, honesta, honrada... Hi són, d’això n’estic segur. Si el 13D serveix per aconseguir-ho ja cal que ens preparem perquè la independència serà només una qüestió de temps.

Des de 1714 el nostre poble ha estat subjugat al jou espanyol i ara comença a ser hora de canviar les coses. En aquests gairebé 300 anys molts ja ho han provat, malauradament sense sort. Nosaltres no tenim cap garantia d’èxit però sí l’obligació d'intentar-ho. Ho devem als qui ens han precedit, a nosaltres mateixos i als nostres fills.

Bon cop de falç, defensors de la terra!!