Set cases a França

Bernardo Atxaga

2009

Traducció al català de Santillana Ediciones Generales (Alfaguara), 2009

ISBN: 978-84-204-2299-2


A Yangambi, vora el riu Congo, l’exèrcit de Leopold II de Bèlgica imposa l’ordre sota l’autoritat d’en Lalande Biran, un poeta amb desitjos d’amassar una fortuna i tornar a les tertúlies dels cafès de París.

Al seu voltant evolucionen personatges esplèndids i desbaratats que converteixen la selva en un delirant circ de l’ambició i l’absurd humà: l’exlegionari Cocó, faldiller i brutal, amb el cap dividit sempre en dos; el gegant Donatien, servil i pèrfid; els mandrils, una verge, un lleó i una enlluernadora nadiua. Però les coses comencen a canviar amb l’arribada d’un nou oficial: en Chrysostome Liège, un tirador infal•lible que amaga una enigmàtica personalitat.


M’ha costat uns quants dies però ara ja estic en disposició de dir que sí, aquest és un bon llibre i m’ha agradat. La literatura ja les té aquestes coses: acabes un llibre pensant que no t’ha produït ni fred ni calor i dues setmanes després ja busques el moment de rellegir-lo. Per què?

Com deia, en acabar de llegir la novel•la el cert és que vaig quedar una mica fred. Es veia escrita amb ofici, amb personatges ben treballats i molt rica en matisos, però la història no m’havia enganxat. Per dir-ho d’alguna forma havia gaudit molt més amb la manera d’escriure de Bernardo Atxaga que no pas amb el contingut del llibre.

Passats els dies, però, m’he adonat que no m’he tret aquest llibre del cap. És com si quedés algun serrell pendent, o com si tingués la “mala consciència” de no haver-lo llegit amb prou calma. I és una putada trobar-se així, sabent que no has pillat el final d’una cosa i sense ningú que et pugui donar una pista!! Però finalment crec que ho he desencallat tot solet, bé, solet del tot no perquè m’he ajudat d’alguna entrevista amb l’autor que he llegit per internet...

Bàsicament entenc que és una qüestió de veure les coses des de punts de vista diferents. En aquest cas vaig començar a llegir el llibre buscant una història amb uns personatges protagonistes i és clar, en arribar al final vaig pensar, i? El que no se’m va acudir de pensar és el que el llibre són uns protagonistes amb una història on l’important no és què passa sinó com passa. El realment important en realitat és veure com els personatges comencen el llibre tapats amb una manta i com mica en mica l’autor va estirant la manta i ens va descobrint l’autèntica manera de ser de cada un, de vegades previsible i de vegades no. I vist des d’aquest punt de vista el llibre és fascinant, ric i sobretot molt ben treballat. I dóna un sentit a la història perquè a cada personatge li passa el què li passa i realment quan tanques l’última pàgina tot té un sentit.

És una sort trobar de tant en tant llibres que sota una aparença fàcil et fan rumiar d’aquesta manera. Potser algú el llegirà i pensarà que tot plegat és una palla mental i mira, potser sí. Però la gràcia és que cada lector tingui el seu punt de vista i el meu, per aquest llibre, ja us l’he exposat. Si més no per a mi no ha estat un llibre fàcil, tot i que aparentment ho era. Però qui es recorda de les coses fàcils?